LA MIGRACIÓ CLIMÀTICA

 La migració climàtica no és un futur distòpic: és el present que ja truca a les portes de Ceuta, de les Canàries, de Lampedusa, de qualsevol frontera que separi la comoditat de la supervivència. El que alguns anomenen “pressió migratòria” és, en realitat, el símptoma d’un planeta que es recalfa i expulsa, com un organisme febril, milions de persones que ja no poden viure on van néixer.

La migració climàtica és el moviment de persones obligades a abandonar casa seva per fenòmens ambientals: sequeres extremes, desertificació, augment del nivell del mar, ciclons, pèrdua de collites. No és una teoria: és una estadística que creix. Segons l’Internal Displacement Monitoring Centre, el 2023 hi va haver més de 26 milions de nous desplaçaments causats per desastres naturals.

A l’Àfrica occidental, el Sahel es va convertint en una franja de terra exhausta. La desertificació avança uns 5 km per any en algunes zones, i les comunitats pastorals ja no troben pastures. Quan la terra mor, la gent camina.

Quan a Ceuta diuen que “arriben molts migrants”, en realitat estan veient la punta d’un iceberg que no és polític, sinó ecològic. Molts joves que travessen la frontera no fugen només de la pobresa o de conflictes: fugen de la impossibilitat de viure en territoris on la pluja ja no arriba, on el riu s’ha convertit en pols, on la collita és un record.

La migració climàtica és silenciosa: no té titulars, no té guerres declarades, no té banderes. Però té motxilles plenes de terra seca. 

Europa és només una de les destinacions possibles. La majoria de migrants climàtics es mouen dins del seu propi país o cap a regions veïnes. Però quan la pressió és extrema, alguns busquen la frontera més propera que els sembli estable. Ceuta és una d’aquestes portes.

La pregunta no és “per què venen?”, sinó “què els ha expulsat?”. La migració climàtica ens obliga a abandonar el relat simplista de “fluxos”, “pressió” o “crisi”. No és una invasió: és una conseqüència. No és una amenaça: és un símptoma. I, sobretot, no és un problema que es resolgui amb murs, sinó amb polítiques climàtiques, cooperació internacional i una mirada que entengui que el planeta és un ecosistema compartit.

Quan un jove salta la tanca de Ceuta, no només salta una frontera: salta un futur que ja no existeix al seu país. La migració climàtica és el relat d’un món que es desfà i d’un altre que encara no sap com acollir-lo. I és, sobretot, el recordatori que el clima no té passaport, però sí conseqüències.

La migració climàtica no és un futur distòpic: és el present que ja truca a les portes de Ceuta, de les Canàries, de Lampedusa, de qualsevol frontera que separi la comoditat de la supervivència. El que alguns anomenen “pressió migratòria” és, en realitat, el símptoma d’un planeta que es recalfa i expulsa, com un organisme febril, milions de persones que ja no poden viure on van néixer.

El drama és que encara parlem de fronteres quan hauríem de parlar de causes. Encara discutim sobre murs quan el que s’esfondra és el clima. Encara ens preguntem “per què venen?” quan la pregunta justa és “què els ha fet marxar?”. La migració climàtica és la crònica d’un món que es desfà i d’un altre que no sap com acollir-lo. És la història d’un planeta que, sense voler-ho, ha començat a expulsar els seus habitants. I potser, en el fons, és també un avís: allò que avui veiem a Ceuta és només el preludi d’un moviment més gran, més profund, més inevitable. Perquè quan la terra perd la capacitat de sostenir vida, la vida es mou. I quan la vida es mou, cap frontera, cap tanca, és prou alta.