.jpg)
Osiris, Zeus, Yahvé, Quetzalcóatl, Al·là, Odín, Shiva, Google. La successió no és una broma: és una genealogia. Cada nom és una forma de poder, una manera d’ordenar el món. Els antics déus regien la natura; el Déu únic va regir la moral; l’home humanista va regir la raó. Ara, el poder ha canviat de substància: ja no és espiritual ni racional, sinó informacional.
El dataisme, com diu Yuval Noah Harari, és la nova metafísica del segle XXI. No creu en l’ànima, sinó en l’algoritme. No busca veritat, sinó patró. No pregunta “qui sóc?”, sinó “què faig?”. I en aquesta substitució hi ha un gir filosòfic profund: l’ésser humà deixa de ser subjecte per convertir-se en flux.
La filosofia clàssica buscava l’essència; el dataisme busca la traça. Tot el que existeix és allò que pot ser mesurat, registrat, processat. El món es converteix en una xarxa de senyals, i la consciència, en una interfície. L’ésser ja no és presència, sinó dada. Això és ontologia pura: la realitat es redefineix com a informació.El que no pot ser codificat, no existeix. El que no pot ser compartit, no té valor. El que no pot ser analitzat, no té sentit. El coneixement, que abans era fruit de la contemplació, ara és producte de la computació. Saber ja no és comprendre, sinó correlacionar. La veritat es dissol en estadística, i la saviesa en big data. El pensament humà, amb la seva lentitud i la seva contradicció, és vist com una anomalia.
El dataisme no vol saber què és veritat, sinó què funciona. És una epistemologia pragmàtica, eficient, sense transcendència. Per això és tan seductor: promet control, predicció, seguretat. Però, com tot déu, exigeix fe. Si tot és dada, la moral es converteix en optimització. El bé és allò que augmenta el flux d’informació; el mal, allò que el bloqueja. La llibertat es tradueix en connectivitat, i la felicitat en rendiment. El pecat és la desconnexió.
El dataisme és la culminació d’una llarga història: de la fe en Déu, a la fe en l’home, i ara, a la fe en el sistema. És la promesa d’una omnisciència sense consciència. Un Déu que no estima, però que ho sap tot. Quan Harari escriu Homo Deus, no anuncia una apoteosi, sinó una transfiguració. L’home que volia ser Déu ha acabat sent dada. I el nou Déu —Google, l’algoritme, la xarxa— no ens jutja: ens llegeix. Potser el darrer acte de llibertat serà no ser llegits.
El dataisme no pregunta si existeixes: només si estàs connectat.
Es un buen argumento, Francesc. Está muy bien elaborado y no creo vaya desencaminado.
ResponEliminaSalut
Yuval Noah Harari, hi toca i sap de què parla, cal llegir-lo.
EliminaSalut.
Creo, que los creyentes, lo tenemos claro ,no nos confundimos. Dios es amor, perdón, conciencia mil cosas positivas, pero nunca datos, información, control. Siempre un gran paso tecnológico, ha sorprendido al humano y ha hecho comparaciones. Es el caso que en su día cuando se descubrió las ondas Hertzianas ,como soporte para transmitir discursos ,música de un continente a otro, sin ningún soporte.
ResponEliminaEl agnóstico, siempre persigue eliminar de su mente a Dios y crea sus propios dioses
falsos. No lo digo por ti, ni por nadie, cada cual que crea lo que quiera. Al final todos iremos al Cielo.
Saludos
Yo no me confundo, ojo con lo que has dicho:El agnóstico, siempre persigue eliminar de su mente a Dios y crea sus propios dioses falsos. Vaya vaya, hasta que se demuestre lo contrario, el primer Dios falso es el Dios de los cristianos, y eso es casi empírico, no hay dios que lo pueda rebatir.
ResponEliminaSaludos
Existe el amor😊
ResponEliminaExiste el perdón 😀
Luego existe Dios
Desendollo l'ordinador, deixo el mòbil a casa, surto al bosc a caminar, i s'ha acabat el déu fals de les dades.
ResponEliminaI allà, a la muntanya, sol, amb la guitarra a les mans, em trobo el Déu de debò gairebé com una evidència.
Jo avui m'he trobat un basal entre Sentmenat i Polinyá que de que se m'empassa.
Elimina