PRIORITAT NACIONAL

 Quan el 2011 un tal Josep Anglada es va presentar a les eleccions municipals a Vic amb el lema “ Primer els de casa” es va armar un sagramental. Han passat 15 anys des d’aleshores, i aquesta formulació ha colonitzat completament l’ arena ibèrica. Això és la prioritat nacional, un concepte vaporós i clau de volta dels pactes autonòmics entre el PP i Vox ( Andalusia està per caure). Una aparença diferent però el mateix significat. Negar, d’entrada, el pa i la sal dels ajuts públics al moro i el panchito i que el repartiment comenci pels aborígens. Només amb el sobrant es pot practicar després la solidaritat amb el que arriba de fora. Però no pas abans.

El que fa 15 anys era el non plus ultra de la xenofòbia ara representa el sentit comú en boca de Vox, però també del PP. Aquests últims es comporten com si haguessin redescobert la faula del camell vist per primer cop pels homes d’Isop. Aquesta història explica com els humans van fugir espaordits quan van veure la gran mida d’aquest animal que desconeixien. Després, com que els va semblar que era inofensiu, s’hi van acostar i el van domesticar. Una cosa semblant ha passat als populars amb la prioritat nacional. No n’hi havia per a tant! Pur sentit comú!

En realitat, sí que n’hi ha per a tant. O fins i tot per a una miqueta més. No per la translació pràctica, que s’ha de desenvolupar i que haurà d’encaixar en els preceptes bàsics de la Constitució i també s’haurà d’adaptar al paraigua normatiu europeu. L’establiment de plusos i facilitats vinculades a l’arrelament a la comunitat és una cosa comuna, sana i raonable. A més de justa. De fet, en moltes qüestions ja funciona exactament així. I res no impedeix desenvolupar normatives que encara premiïn més i que estableixin altres fites de temps i pertinença per gaudir de certs drets. No és el problema. La perversió resideix en el llenguatge, en el marc conceptual que es fa servir per a l’establiment­.

La prioritat nacional, idea nascuda en el primer i llunyà lepenisme, naturalitza la idea que hi ha ciutadans de primera, segona i fins i tot tercera categoria. Els espanyols de cap a peus, a la divisió d’honor; els sud-americans, a la segona pel patrimoni cultural compartit, i els magribins, els subsaharians, els pakistanesos i d’altres, a la tercera. L’adscripció a una divisió o una altra depèn únicament de qui siguin els pares i del lloc on s’ha nascut. No hi ha pitjor llenguatge per abordar la qüestió immigratòria. Culpabilitza, assenyala i estigmatitza sense necessitat.

Amb Andalusia, seran ja quatre els governs autonòmics en què el PP i Vox hauran inclòs la prioritat nacional com a element nuclear dels acords de legislatura. Uns assajos que anticipen i faciliten l’articulació futura del binomi Feijóo-Abascal, sempre que les urnes els siguin propícies. Doncs bé, encara cal descobrir quines són les propostes d’un o l’altre amb referència al model de creixement econòmic que hauria d’agafar el relleu de l’actual si de debò es vol posar el cascavell al gat i frenar la necessitat immanent de mà d’obra barata importada.

Al capítol citat, el del model productiu, no s’hi endevina cap prioritat nacional. De manera que, en els termes que l’aborden el PP i Vox, la prioritat, més que nacional, no només esdevé parcial, sinó també hipòcrita. Queda limitada a la voluntat de voler la carn –la de l’immigrant– sense necessitat de suportar els ossos. S’aborda el fàcil mentre es defuig el complicat i l’imprescindible. O, més ben dit, allò que obligaria a trepitjar ulls de poll molt i molt espanyols.

Sigui com sigui, el nacional avança amb decisió i està de moda. Ahir José María Aznar va posar deures a Alberto Núñez Feijóo, impel·lint-lo a construir una majoria, també nacional, per governar. Ha d’anar de l’esquerra a la dreta, segons l’expresident, però tancant la porta als independentistes, que no tornaran a ser de confiança mai. Això de l’esquerra sembla complicat, encara en el cas hipotètic que Pedro Sánchez fes les maletes i se n’anés a casa derrotat. I, per deixar fora els sobiranistes de Junts no calen els precs d’Aznar. Hi ha molts esforços periodístics i lobbístics de diferent ordre, tant a Madrid com a Barcelona, per fer realitat un marc impossible de col·laboració estable entre junters i populars que vagi més enllà d’unes quantes votacions en què els seus interessos són coincidents. Però de moment la sembra no pot donar cap gran collita, atès que en cap dels dos partits s’hi adverteix la pulsió suïcida com a dominant. La majoria nacional que demana Aznar només pot ser una. I més que nacional serà, com totes, de part. - Josep Martí Blanch.