El conegut i fins i tot popular aforisme italià traduttore, traditore deixa clar que tota traducció és una versió en realitat impossible d’una llengua a l’altra. La romàntica idea de Herder que la llengua ens defineix i ens configura, així que qualsevol traducció és una traïció, una interpretació. Pel camí desapareix la suposada essència d’una manera única de veure i entendre el món. Cada llengua, en suma, configura un cosmos diferent, és filla d’una determinada cosmovisió que és, per definició, intraduïble. I, tot i això, encara que potser es perden matisos, la traducció forma part de les nostres vides i fa avançar aquest planeta divers i de múltiples llengües.
Si continuem amb els tòpics, des de fa molt diem als nostres fills que han d’aprendre i saber idiomes. I que això els obrirà la ment i les portes de l’orbe. Saber llengües, el do de llengües, si es vol, és una de les millors herències que podem llegar. Almenys fins ara, perquè les bases de dades amb capacitat associativa que hem anomenat (quin error!) intel·ligència artificial ens prometen un futur immediat en què tard o d’hora seran realitat els traductors simultanis de qualsevol idioma de la galàxia que de petits vam veure a les mans del capità Kirk i del senyor Spock de Star Trek.
Ja no caldran els traductors, aquells savis entotsolats i acostumats a donar voltes a una paraula o frase i les seves moltes arestes. Les màquines faran que ens entenguem a qualsevol lloc del món. De fet, l’algoritme o el que sigui ja ho està fent. I encara que sovint les màquines cometen errors com una casa, no són més que anècdotes gracioses en l’imparable avanç del progrés. O això creuen alguns, perquè l’obvi és que la que podem anomenar traducció automàtica és obtusa i impregna qualsevol text d’una vulgaritat primigènia. Només veu el que és molt evident i tot i així s’equivoca.
Es pot entendre l’afany, molt humà, de superar la torre de Babel i arribar a una llengua universal –recordeu el somni de l’esperanto?– o la fantasia actual que un reservori mecànic de totes les llengües humanes ens portarà a la comprensió universal de l’altre. D’aquí uns anys ningú no necessitarà parlar una altra llengua que no sigui la seva pròpia...
Em sembla mentida que no sapiguem veure el grau d’empobriment cultural social i individual que suposaria el final de la traducció. I no només perquè pensi que és gairebé impossible que trobem la sensibilitat i capacitat necessàries en l’acumulació estadística, sinó també perquè no hauríem de restar indiferents davant la possible desaparició –o gairebé– d’un dels oficis més bonics, necessaris i radicalment humans.
No tinc dubtes que, com a eina auxiliar, la intel·ligència artificial –acceptem pop com a animal de companyia– ajudarà els mateixos traductors i els pot facilitar la feina, però demanar-li que el programa o el que sigui executi amb el seu talent reduït a què ja coneix i ha memoritzat una obra literària serà com dir-li a un robot que interpreti Chopin al piano. Encara no som aquí.
Les mitjanies ho tenen cada vegada més difícil en aquest brave new world que ens cau al damunt, però caldria trencar un bosc de llances per la traducció, perquè en som descendents. L’Escola de Traductors de Toledo, encara que no fos més que una successió d’iniciatives ni tan sols simultànies, va suposar un enorme impuls al saber universal a partir del segle XII, quan erudits àrabs i jueus van ajudar a salvar bona part de la cultura clàssica portant-la al llatí vulgar i al castellà. S’hi van implicar des de Ferran III fins a Alfons X, per alguna cosa anomenat el Savi. I l’Escola, o el que entenem com a tal, de Toledo a Múrcia, va suposar un temps d’esplendor i desenvolupament de l’Espanya medieval, que va irradiar cap a tots els països del nostre entorn.
França, Itàlia, Anglaterra i Alemanya van beure d’una font que va deixar un rastre de paraules l’origen del qual és en aquells traductors que partien de llengües diferents, però que van posar en comú això que encara ens fa humans i que transcendeix: una voluntat per conèixer, saber i aprendre. I la generositat de compartir-lo. La pitjor traïció, avui, seria oblidar-ho. Daniel Fernández.
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada