EL MÓN JA NO FUNCIONA COM ABANS

El món ja no funciona com abans. Les velles jerarquies —el gran mana, el petit obeeix— han quedat desbordades per un nou desordre internacional on la força no depèn tant de la mida com de la capacitat de fer mal, de resistir, o simplement de complicar la vida al veí poderós. El model és Ormuz: un estret estretíssim que pot fer trontollar l’economia global i, de retruc, la política interna dels Estats Units. Un passadís marítim que converteix un país sancionat, castigat i empobrit com l’Iran en un actor capaç de doblegar superpotències.

Aquest esquema, llunyà en la geografia, és perfectament recognoscible a casa nostra. El Marroc juga amb Espanya la mateixa partida, però sense míssils ni fragates. Li basta la demografia, la desigualtat, la desesperació i una frontera porosa que pot convertir-se en arma política en qüestió d’hores. És la força del petit quan sap on punxar el gran. I, sobretot, quan no té res a perdre en termes de reputació internacional: el desprestigi només afecta els qui en tenen.

Les guerres híbrides —aquestes que no semblen guerres, però ho són— funcionen així: no compten els danys, sinó la capacitat de suportar-los. Qui pot aguantar més morts, més misèria, més caos? Qui pot instrumentalitzar millor la seva pròpia població? En això, el Marroc juga amb avantatge. I Espanya, atrapada entre la seva vulnerabilitat geopolítica i la seva obligació democràtica, sovint reacciona tard, malament o amb un excés de bona fe.

La llista de fragilitats és coneguda però poc assumida: Ceuta i Melilla, les Canàries, el control del pas de Gibraltar, la fossa de desigualtat entre les dues ribes del Mediterrani, l’alineament del Marroc amb la política exterior trumpista, la desconnexió creixent entre Europa i els Estats Units. Tot plegat configura un mapa en què Espanya és molt més vulnerable del que admet i en què el Marroc sap perfectament quan i com pressionar.

Els moments de transició —eleccions, crisis diplomàtiques, canvis de lideratge— són terreny fèrtil per a aquestes estratègies. Ja ho va demostrar Hassan II amb la 'Marcha Verde'. I ara, en plena turbulència global, les proves de força es multipliquen: moviments de població sobtats, episodis aparentment espontanis, màfies que actuen com a braços informals d’un Estat profund que no necessita declarar res per enviar el missatge.

Ormuz té futur, sí. I Ceuta també. No com a símbols de guerra, sinó com a recordatoris incòmodes que el món ja no es regeix per la lògica del més fort, sinó per la del més hàbil. I que, en aquest joc, Espanya necessita menys ingenuïtat i més consciència de la seva pròpia fragilitat.

La Unió Europea, per la seva banda, hauria de deixar de mirar cap a una altra banda: el sud també és Europa. Si vol seguir sent un actor global i no un espectador impotent, haurà d’aprendre que la seva frontera no és només un límit geogràfic, sinó una prova moral. I que la seva força no rau en els murs, sinó en la coherència dels seus valors.