EL SILENCI ÙTIL

 Hi ha crisis que es resolen amb decrets, compareixences solemnes i cops de puny damunt la taula. I n’hi ha d’altres que es resolen amb una estratègia més antiga que la política mateixa: esperar. Deixar que el soroll s’esgoti, que la tensió es dilueixi, que els protagonistes —voluntaris o involuntaris— es cansin i tornin a casa. Pedro Sánchez, en la crisi de Ceuta, ha triat aquesta segona via. Una via que recorda, inevitablement, aquella manera tan peculiar que tenia Mariano Rajoy d’afrontar els incendis: no apagant-los, sinó deixant que s’apaguessin sols. La idea és simple: si facilites l’estada, si converteixes l’excepció en rutina, si ofereixes comoditats, el missatge que envies és clar. I el missatge, en aquest cas, seria contraproduent. No es tracta d’encoratjar noves arribades, sinó de restablir l’ordre natural de les coses. Que qui ha entrat torni, que qui ha dubtat no ho intenti, que la frontera recuperi el seu sentit.

Enmig del caos, el Govern ha optat per una postura que alguns qualifiquen de passiva, però que en realitat és profundament activa: no fer allò que generaria més caos. No dramatitzar, no alimentar la retòrica de la invasió, no convertir Ceuta en un escenari de guerra cultural. I, sobretot, no caure en el parany del Marroc, que amb la seva permissivitat calculada va transformar una crisi migratòria en un episodi de pressió política. La gestió ha estat, en essència, sensata. Sense trets a l’aigua, sense Tarajal, sense aquella pulsió punitiva que alguns reclamen sempre que hi ha persones vulnerables a l’altra banda de la tanca. El Govern ha deixat que el temps fes la seva feina, que la ciutat es buidés, que la frontera es reordenés, que el relat extremista perdés intensitat.

Mentrestant, Rabat jugava a una altra cosa: expansionisme simbòlic, gesticulació diplomàtica, i un ús instrumental de persones que només buscaven una escletxa de futur. Els migrants no van “envair” Ceuta; van ser utilitzats. I això, en política exterior, té un nom que tothom entén.

La prioritat era clara: retorn. Retorn dels adults, retorn dels menors quan les garanties ho permetessin, retorn de la normalitat. No perquè Ceuta no sigui Espanya, sinó perquè la crisi no podia convertir-se en una nova frontera emocional. La presència massiva als carrers mantenia viva la ferida, i la ferida alimentava discursos que no porten enlloc.

El Govern ha preferit la via lenta, la via discreta, la via que no surt en els titulars però que funciona. I en un país acostumat a la política del titular, això sorprèn. Però la sorpresa no invalida l’eficàcia.

Hi ha qui voldria solucions contundents, declaracions inflamades, gestos de força. Però la força, en aquest cas, hauria estat debilitat. La prudència ha estat la millor política. I, en un context on el Marroc juga a erosionar la sobirania espanyola, respondre amb calma és una manera de no entrar en el joc. Ceuta no necessita heroismes. Necessita gestió. Necessita silenci. Necessita temps. I, per una vegada, el Govern ha entès que la millor manera de desactivar una crisi és no convertir-la en un espectacle.

I de propina: L'inesperat regal dels hackers de JabaROOT  al govern espanyol, que davant les acusacions que rep d'ineficiència que rep del Pp, sempre els pot dir alló de: Chao, pescao.