ELS QUE NO VAN CREUAR

 En el cant XII de l’Odissea, quan la nau d’Ulisses s’esberla i els companys s’ofeguen en el mar color de vi, el protagonista sobreviu aferrat a un tros de fusta, empès pels déus fins a les costes de Sicília. Avui, en aquestes mateixes aigües, ja no hi naufraguen herois homèrics, sinó barques de plàstic, cossos exhausts, somnis xops que no tindran epopeia ni càntic. El Mediterrani continua sent escenari de tragèdies, però ara sense rapsodes: només amb notaris del desastre.

I, tanmateix, fins i tot enmig d’aquesta repetició de morts, hi ha una cosa que gairebé mai mirem: els que van quedar. Els que no van creuar. Els que no van tenir barca ni flotador. Els que van ser descartats abans de ser expulsats. Com aquell nen de dotze anys que uns legionaris van deixar enrere, no pas per pietat, sinó perquè la llei els impedia expulsar menors. Un nen que va quedar allà, al marge del campament, com queden les coses que ningú recull: una ombra sense destí, un tros d’humanitat que no entra a les estadístiques perquè les estadístiques només compten els que es mouen, no els que romanen. 

Parlem del centenar de morts a Ceuta com si fossin escòria, com si fossin residus d’una massa anònima que ha gosat vulnerar les fronteres d’Espanya. Però oblidem que molts altres van quedar atrapats a l’altra banda, somiant una cuina, un llit per als nens, una platja amb para-sols de colors. Somnis mínims, domèstics, tan humans que haurien d’avergonyir a qui els redueix a “invasors”. Els vuitanta mil que han intentat creuar no són només fugitius de la fam ni peces d’un joc geopolític. Són també els que han vist Europa a la pantalla del mòbil: una Europa de biquinis, de paelles marineres, de nits amb còctels sota la lluna. Una Europa que, des d’Àfrica, sembla un anunci interminable de felicitat.

Però tornem als que van quedar. Als que no van tenir ni tan sols l’oportunitat d’ofegar-se. Als que no van poder ser cadàvers compartint el sapore di sale amb els banyistes. Als que romanen a la frontera com un eco, com un murmuri que ningú vol escoltar. Mentre uns es protegeixen la pell amb cremes perfumades, altres es queden a la sorra de l’altra riba, mirant un mar que ja Homer veia tenyit de sang. Mare Nostrum, sí, però també mare mortuum. I, sobretot, mare dels que es van quedar, els invisibles, els que no van creuar. Ells són la part de la tragèdia que no surt a les fotos. La part que no es comptabilitza. La part que continua allà, esperant un futur que no arriba.

NOTA: Possiblement aquest sigui l'ùltim post que publico aquí. Avui, sense cap explicació de perquè, Blogger m'ha eliminat el Bloc en Castellà i el de Absurdidades. No se si seguiran o la cosa s'aturarà aqui. Fent cas a Ricard Pardo (Noxeus), fa un temps vaig obrir un bloc a Substack, on seguiré publicant.