Encara no s’havia esvaït l’olor de fum dels incendis que havien deixat el govern contra les cordes, que en només un dia, en un sol parpelleig, Ceuta va veure entrar desenes de milers de persones procedents del Marroc. Una onada que supera la del 2021 i que, inevitablement, torna a situar Pedro Sánchez al centre del tauler, envoltat de peces que volen fer-li escac i mat. La versió oficial —la de les “màfies”— és funcional, però no és veritat. Serveix per evitar el xoc frontal amb Rabat, però insulta la intel·ligència col·lectiva. Ningú paga a un traficant per recórrer uns metres de costa que es poden fer nedant o caminant. La ficció és útil, sí, però és ficció. I la ficció, quan es fa servir per tapar una evidència, esdevé paternalista.

El que inquieta no és només la crisi, sinó el silenci dels serveis d’intel·ligència. Si no ho sabien, és greu. Si ho sabien i no ho van dir, és pitjor. En qualsevol cas, el resultat és el mateix: un nou cop al govern, celebrat per una dreta i ultradreta que fa anys que juga la seva pròpia partida global, amb tots els instruments mediàtics, judicials i geopolítics a l’abast. La tensió amb el Marroc és un fil que es pot estirar per moltes puntes: la visita de Sánchez a Algèria, la frontera de Gibraltar, la llei sobre la nacionalitat dels saharauis, les sentències que limiten les devolucions en calent, o el joc d’aliances internacionals que fa que Rabat se senti fort, protegit i impune.

Tot això pesa, sí. Però no és la causa profunda. La causa profunda és la desesperança.

La desesperança d’una generació marroquina que ja no creu en res del que el seu estat li promet. Joves que han vist com les protestes del Hirak eren reprimides amb brutalitat, com les mobilitzacions del 2025 acabaven amb detencions massives, com la riquesa del país es concentra en una oligarquia que viu en palaus mentre la majoria malviu sense futur.

Quan un país trenca el contracte social, la frontera deixa de ser frontera. Es converteix en una línia imaginària que es creua per instint de supervivència. La dreta parla d’“invasió”. Els mitjans d’“avalanxa”. A Ceuta, alguns reben Sánchez amb insults. A Europa, Meloni demana tancar Schengen a Espanya. Tot plegat és soroll, però el soroll és útil: genera por, erosiona el govern, i alimenta la fantasia d’un futur executiu PP-Vox.

Mentrestant, la realitat és tossuda: la majoria dels que van entrar tornen a Marroc en 24 hores. I el pacte bilateral permet expulsions ràpides. La crisi és intensa, però breu. El relat, en canvi, és persistent. Quan Espanya feia la Transició, el Marroc vivia els Años del Plom. Quan Berlín celebrava la caiguda del mur, Tiananmen era una massacre. Les dues ribes del Mediterrani han avançat a ritmes diferents, i no per casualitat. El continent africà ha estat saquejat durant segles. El colonialisme, el neocolonialisme, les autocràcies patrocinades per potències que prefereixen estabilitat a democràcia. Tot això té conseqüències. I les conseqüències són persones que creuen fronteres perquè el seu país no els ofereix res.

No és “efecte crida”. És “efecte injustícia”. Sé que parlar de “justícia Nord-Sud” sona naïf, utòpic, gairebé ridícul en un món que retrocedeix cap a l’autoritarisme. Però és l’única via. O ampliem la democràcia, el benestar i la igualtat, o el feixisme seguirà creixent com una taca d’oli que ho embruta tot. Com Galileo, que murmurava “Eppur si muove”, jo et dic: “I, tanmateix, no hi ha alternativa a la justícia.” O ho fem, o ens enfonsarem tots.

Tres frases de Jordi Pujol i Soley, als anys 90, sobre la immigració:

  • 1. “Si no ajudem a desenvolupar el Magrib, la immigració serà imparable.” 
  • 2. “Europa ha de mirar cap al sud. Si el nord d’Àfrica no prospera, el flux migratori serà constant.”
  • 3. “La solució no és tancar fronteres, sinó crear oportunitats allà on la gent neix.”