LA RAVE INFINITA

 La paraula invasió té una potència que fascina. Evoca hordes, tambors, un futur amenaçat. Però el que ha passat a Ceuta aquests dies s’assembla més a una excursió juvenil desesperada que no pas a un assalt coordinat contra Europa. Una multitud de joves marroquins, empesos per la precarietat, per rumors de xarxes socials i per la negligència calculada del seu propi govern, han creuat l’aigua com qui busca una escletxa en el mur de la realitat. I Europa, sempre tan nerviosa, ha reaccionat com si hagués vist els cavalls de l’Apocalipsi.

Les imatges han estat un regal per als qui viuen del discurs del pànic. “Ens envaeixen!”, han proclamat amb la satisfacció d’aquell que troba confirmació als seus fantasmes. I, mentrestant, dirigents que no es veuran afectats en absolut per la situació han aprofitat per donar lliçons, exigir mà dura i fer-se els guardians d’un continent que, en el fons, continua sense saber què vol ser. De fet, la performance, ha estat una espècie de Rave infinita, amb un problema, que ha finit i s'ha endut amb ella més de cent joves morts. Però la gravetat del que ha passat no s’esborra amb ironies. Tot indica que l’episodi ha estat orquestrat des del mateix Marroc, una demostració de força, un recordatori del poder que tenen sobre la frontera sud d’Europa. I, com sempre, els qui paguen el preu són els més vulnerables: joves convertits en munició simbòlica, en eines d’un joc diplomàtic que els supera. Més de cent morts al mar, somnis trencats, famílies que esperaven una oportunitat i han rebut un silenci.

Europa hauria de prendre nota. No pot continuar sent ostatge del xantatge migratori de tercers països, ni pot permetre que cada crisi es converteixi en un espectacle de por. La defensa de les fronteres és legítima, sí, però només si va acompanyada d’un respecte escrupolós pels drets humans. Si no, acabem semblant-nos massa als qui utilitzen les persones com a simples peces en un tauler.

Al final, la pregunta és incòmoda però inevitable: A qui volem assemblar-nos? Als qui tracten els éssers humans com a instruments, o als qui encara creuen que cada vida és un fi en si mateixa?

Europa es juga això. Ni més ni menys. I nosaltres no poder fer-hi res, i em sembla que Pedro Sánchez, sol davant el perill, tampoc.