LA SUPERVIVENT


Abans de rodar el documental La supervivent, el director barceloní Kike Maíllo mai havia sentit parlar de Tania Head/Alícia Esteve, la falsa víctima dels atemptats de l'11-S que, a més, va resultar ser catalana, tal com va destapar en exclusiva La Vanguardia el 29 de setembre del 2007. “El que primer em va empènyer a parlar d'ella va ser el meu desconeixement sobre el personatge”, assegura. Va conèixer la seva història a través de Markos Goikolea, el guionista de La supervivent, que estava intentant desenvolupar una sèrie de ficció basada en Tània. “Li vaig proposar que abans de fer una ficció podíem contar el relat en forma de documental perquè hi ha parts tan inversemblants que serien difícils de creure”, explica Maíllo a Astrid Messeguer a la Vanguardia.

Una altra de les raons que li van portar a dirigir aquesta pel·lícula, que arriba als cinemes divendres, recalarà en 3Cat el 8 de setembre i a Filmin el dia 11 –just quan es compleixen 25 anys dels atacs gihadistes a les Torres Bessones i el Pentàgon–, és que tocava “una temàtica pròxima” de la qual ja va parlar en Ostwald: El falsificador (2022) sobre Ostwald Aulestia Bach, un dels majors falsificadors d'art, i que té a veure “amb la utilització de la màscara i la mentida i els mecanismes que activa”.

Head va ser el rostre que encarnava a la perfecció el drama dels supervivents i víctimes de l'11-S. Contava que estava en la planta 78 de la Torre Sud quan es va produir l'impacte de l'avió i que va aconseguir salvar-se gràcies a l'ajuda de Welles Crowther, el cèlebre “heroi del mocador vermell”. Durant anys va ser una de les veus més recognoscibles entre els supervivents d'aquella tragèdia i la seva història de superació la va portar a convertir-se en la presidenta de l'Associació de Supervivents del World Trade Center. El seu heroic relat i la tràgica pèrdua del seu promès Dave a la Torre Nord van aconseguir fer la volta al món i commocionar l'opinió pública internacional. Però tot era una mentida. Una gran mentida. El seu veritable nom era Alicia Esteve Head, una barcelonina de família adinerada que mai va estar a Nova York el dia dels atemptats. Els va veure per la televisió i va quedar realment impactada, fins al punt d'imaginar-se una realitat alternativa que va escenificar a la perfecció.

El realitzador considera que el que Head va fer va ser “molt gros”, però en cap moment volíem parlar d'“un monstre, ni d'un àngel caigut”. A parer seu, i tal com descriu el documental, “necessitava formar part d'una comunitat” i la seva màscara va durar tant perquè tenia un trauma real en el qual es va recolzar per a comptar el trauma fictici. “La gran mentida, perquè sigui realment emocional, és que es basa en un dolor real”. I aquí entra en joc una família desestructurada i un accident de trànsit que va sofrir a 18 anys i que a punt va estar de costar-li el braç. La resta és pura fantasia. Aquesta és la història de Tania Head, o Alícia Esteve.


Un reportatge a 'The New York Times' va destapar el 2007 la impostura de Tania Head: la barcelonina que va sorgir de la runa de l'11-S. No hi havia ni un gram de veritat en el seu relat de soferta supervivent.
Avui fa 20 anys des que es van produir els atacs terroristes perpetrats a Wall Street i Washington que van canviar el rumb de la història. Tota persona que va seguir en directe el que aquell dia passava com si es tractés d'un malson que no es podia apagar, guarda a la retina les imatges dels avions plens de passatgers envestint les torres de World Trade Center (WTC) i dels cossos caient a el buit abans que s'ensorressin aquests emblemàtics edificis bessons símbols del capitalisme.

Quan els atacs van ocórrer, a les oficines de Merrill Lynch que ocupaven la planta 78 de la torre sud, es trobava Tania Head, una jove empleada d'aquesta empresa amb llicenciatures en el seu currículum de les Universitats de Harvard i Stanford, que va resultar ser un els afortunats 19 supervivents de les plantes superiors de l'edifici. Més tard recordaria Tània que al produir-se l'impacte de l'avió, ella somiava desperta en el bell vestit blanc que portaria el dia del seu casament amb el seu promès, Dave, que treballava a la torre nord i el nom sortiria a la llista de víctimes mortals d'aquella tragèdia, encara que això no ho sabria Tània fins més tard, ja que aquell dia ja bastant tenia amb salvar la seva pròpia pell.

Perquè de cop tot va canviar. Veu atònita com la seva secretària resulta decapitada i mentre baixa les escales a correcuita, gairebé a cegues, guiada per un bomber, un home, un bon samarità, a Tània li apaga les flames que han calat en el seu vestit; un altre, just abans de morir, li dona la seva aliança de casat perquè la hi lliuri la seva dona, és a dir, vídua. En la fugida el braç dret de Tània queda malmès i al cap de cinc dies desperta en una clínica, on romandrà ingressada dos mesos.

De tot això res es va saber fins al 2003, dos anys després dels atemptats, que és quan Tània Head comença a relatar, en un cercador portat pels supervivents, com va aconseguir sortir amb vida d'aquell infern. La bona acollida que van generar al llarg de diversos mesos els seus detallats missatges plens de sofriment i compassió, li va merèixer que la convidessin a la commemoració que tindria lloc a la zona zero en honor de les víctimes dels atacs terroristes. Però en la vigília de la cerimònia Tània envia un correu als organitzadors en què els explica "que encara no està preparada per tornar" a aquest sinistre escenari.

No va ser fins al 28 de gener de l'any 2004 que Tània es personà, per primera vegada, en una de les reunions de la Xarxa de Supervivents de l'WTC. A manera de reconeixement dels seus commovedors correus, els altres supervivents tenia al costat la reben amb els braços oberts, perquè ja s'havia convertit en tota una llegenda. Tant és així que no trigaria gens a ser elegida presidenta de l'Associació de Supervivents.

El 27 de setembre de l'any 2007, un reportatge a The New York Times va destapar la impostura de Tania Head. No hi havia ni un gram de veritat el seu relat de soferta supervivent, ja que el dia dels atacs no només no estava ella a la planta 78 del la torre sud, sinó que ni tan sols era a Nova York. Tampoc havia estat mai empleada de Merrill Lynch, ni de bon tros llicenciada de Stanford o Harvard. Pel que fa a aquest pobre Dave, que sí que va morir víctima de l'atac, no el coneixia de res. I no constava enlloc que hagués estat ingressat a cap hospital o clínica de Nova York.

Tania Head era en realitat Alícia Esteve Head, de Barcelona, ​​filla de Francisco Esteve Corbella, que en el 1994 es va veure involucrat en un assumpte de pagarés falsos juntament amb l'exconseller Jordi Planasdemunt, pel qual li van caure sis anys de presó, extrem que va provocar que Alícia i la seva mare s'allunyessin de la família. El braç dret deformat era a causa d'un accident de trànsit patit molt abans dels atacs terroristes.

Un cop descobert el frau, es va posar en circulació un correu que assegurava que Tània s'havia suïcidat, però que va resultar ser una altra mentida més en la vida d'aquesta barcelonina tan donada a fer-se passar per víctima sense ser-ho en absolut, precisament l'11 de setembre.

Comparteix:  

Comentaris

  1. Francisco Esteve Corbella....dels Esteve de tota la vida ¡

    ResponElimina
  2. I quasi segur de Convergència i UnIó

    ResponElimina
  3. Em recorda la història de l'Enric Marco, que també és un cas que déu n'hi do. Aquesta gent em fan molta llàstima. En sentir el relat de la seva "bola" em poso nerviós, pateixo per ells, dins meu hi ha com un sentiment que voldria que no els descobrissin mai, i després em penedeixo de sentir això, perquè les mentides s'han de desfer. Però intueixo que alguna cosa en el seu cap, i sobretot en el seu cor, no funciona. Necessiten atenció, admiració, afecte... I no sé si poden evitar crear tot això que creen per aconseguir-ho. I com més s'impliquen en la mentida, més grossa es fa la bola. La ment humana és un misteri!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sol passar a la gent gran que viu sola, necessiten cridar l'atenció, i a la que t'enganxen pel carrer o a l'escala ja no et deixen anar. A més, en el cas d'Alícia hi havia una sèrie de traumes familiars i un accident que la varen marcar molt.

      Elimina
  4. M'imagino la cara de conill que se'ls havia de quedar als de l'Associació de Supervivents, quan se'n van assabentar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja, és com el cas de Marcos amb Auschwitz, agreujat el de Tània per unes qüestions familiars adverses. Ambdós no són concretament farsants, més aviat són víctimes innocents.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada