MEMÒRIES DE 2027

 Una imatge conceptual representa l'amenaça d'una guerra nuclear: zpagi stock/ Getty

Escric aquestes pàgines a l'estiu del 2043. El cel torna a ser blau en dies comptats, encara que mai no és el blau que recordo quan era un jove estudiant ple d'optimisme i inseguretats. També voldria comentar que el fred i la neu continuen arribant a l'època equivocada i que la temporada agrícola és diverses setmanes més curta del que era abans de la guerra del 2027.  Javier Tejada (Universitat de Barcelona)  Eugene Chudnovsky (The City University of New York). lavanguardia.com fotografia: zpagi stock/ Getty

"Moltes són les persones que diuen que el món que coneixíem va acabar el juliol del 2027. Però s'equivoquen si parlem amb rigor: les explosions de l'estiu només van ser el principi. El món va acabar de debò sis mesos després, quan vam comprendre que la pèrdua de les primeres collites no havia estat temporal i que les reserves d'aliments s'estaven esgotant.

Durant les primeres setmanes de la gran catàstrofe, encara crèiem que els governs continuaven existint en algun lloc més enllà de les muntanyes i ens mostràvem segurs de la nostra creença que algú, molts potser, havien sobreviscut. Per això, pensàvem que aviat arribarien els trens i veuríem avions solcant el cel. També dèiem als més joves que aviat l'exèrcit organitzaria la distribució d'aliments i que de ben segur les ones de ràdio ens tornarien a despertar. Però mentrestant, cada matí pujàvem a la carena de la muntanya més propera i teníem una antena de filferro entre dos pins. Res. Només soroll indesxifrable.

El món s'ha tornat molt més silenciós del que qualsevol que visqués abans del 2027 es podria haver imaginat. Ja no hi ha els mercats financers que obrien a Tòquio, Londres o Nova York i avivaven les indústries i el comerç. Amb el temps vam saber que existien comunitats disperses de supervivents que, de cop i volta, van aprendre que la civilització és molt més fàcil de destruir que de reconstruir, alhora que els nens pregunten als grans com va acabar el món. La resposta és que el món va necessitar molt de temps per desaparèixer i va acabar per l'efecte de mil decisions equivocades, cadascuna de les quals semblava, curiosament, raonable per als qui les van prendre.

Mirant enrere, les persones discrepen sobre quan va començar realment el camí cap a la catàstrofe. Alguns assenyalen el febrer del 2022, quan Rússia va llançar la seva invasió a gran escala contra Ucraïna. Altres es remunten a l'agitació a Kíev el 2014, interpretada a Moscou com un cop recolzat per Occident i que va provocar l'ocupació russa de Crimea. També hi ha els que assenyalen amb el dit al tauler internacional després del final de la Guerra Freda: Estats Units va creure que la història l'havia triat com a vencedor permanent i va començar a exhibir el seu poder a les fronteres russes. Sigui quin fos el veritable començament, la guerra a Ucraïna va transformar Europa. 

Al principi semblava un conflicte regional. Les nacions occidentals subministraven a Ucraïna armes, intel·ligència, diners i entrenament mentre evitaven acuradament el combat directe. Rússia va mostrar inicialment contenció. Va continuar atacant infraestructures ucraïneses, mobilitzant reserves i adaptant el seu exèrcit, encara que semblava evitar una confrontació directa amb l'OTAN. Tots dos bàndols van anar escalant gradualment.

Cada mes apareixia una nova “línia vermella” que, un cop creuada, es convertia en la nova normalitat. Els atacs ucraïnesos aconseguien zones cada vegada més profundes del territori rus, danyant refineries de petroli i cadenes de subministrament. Els míssils russos assolien objectius cada cop més allunyats dins Ucraïna, delmant la seva logística militar i civil. Els drones es van fer més barats que els projectils d'artilleria. La intel·ligència artificial va reduir el temps entre la detecció i la destrucció. El món es va acostumar als informes diaris d'explosions a ciutats que havien viscut en pau durant generacions. Potser aquest va ser el primer gran error que no vam saber veure.

Mentrestant, un altre incendi cremava lentament a l'Orient Mitjà. La confrontació entre Israel i l'Iran feia dècades que es desenvolupava mitjançant forces interposades, operacions encobertes i sancions. No obstant, fins al febrer del 2026 mai no havia assolit el nivell de l'assassinat del Líder Suprem de l'Iran i de part de la seva família en ple desenvolupament de les negociacions entre diplomàtics nord-americans i iranians. Una altra “línia vermella” creuada. Aquesta audaç acció va desencadenar una forta resposta militar de l'Iran, cosa que va obligar els Estats Units, l'aliat més proper d'Israel, a entrar en una guerra total a l'Orient Mitjà. Havia començat la destrucció del “bressol de la civilització humana”.

Abans que les hostilitats prenguessin un rumb irreversible, tots els governs insistien que volien evitar una guerra regional. Tots els governs creien que la dissuasió requeria demostrar fortalesa. Els Estats Units seguien compromès amb la defensa d'Israel. Rússia va reforçar la cooperació amb l'Iran. La Xina va ampliar la seva influència econòmica evitant compromisos militars directes.

Cada potència afirmava cercar l'estabilitat, però totes es preparaven per a la inestabilitat. Els anys 2025 i 2026 van estar plens de crisi que mai no van arribar a convertir-se del tot en desastres. Es van atacar petroliers. Les rutes marítimes van ser amenaçades. Els preus del petroli es disparaven i després retrocedien. Els sistemes de defensa aèria interceptaven míssils sobre ciutats densament poblades. Els diplomàtics viatjaven sense descans entre capitals. Cada desescalada amb èxit convencia els dirigents que les futures crisis també continuarien sent manejables. Aquesta confiança es va convertir en una altra il·lusió fatal. A finals del 2026, les guerres ja no estaven separades. Els atacs amb míssils es van estendre per tot l'Orient Mitjà. Les exportacions denergia van col·lapsar. Els mercats mundials van entrar en pànic. Els enfrontaments navals es van multiplicar.

El front ucraïnès es va intensificar precisament en el pitjor moment. Atacs ucraïnesos de llarg abast van destruir infraestructures militars russes crucials. La guerra electrònica va deixar cecs els satèl·lits. Els cables submarins de comunicació europeus i de l'Orient Mitjà van resultar danyats per misterioses explosions l'autoria de les quals mai no es va poder establir de manera concloent. Els sistemes financers van començar a fallar de manera impredictible. Internet es va fragmentar. Els governs van deixar de compartir informació fins i tot amb els seus millors aliats.

Aleshores va arribar l'esdeveniment que encara avui està envoltat de rumors. Alguns en diuen l'incident de Kaliningrad. Altres en diuen l'error del Bàltic. Ningú sap exactament què va passar perquè els centres de dades que conservaven les proves van ser destruïts durant la setmana següent. Una versió sosté que un míssil hipersònic va patir una fallada. Una altra, que la guerra electrònica va corrompre els sistemes de guiatge. Una tercera afirma que una xarxa automatitzada de defensa va identificar erròniament un atac convencional entrant com a nuclear.

Sigui quina sigui la veritat, el cas és que es van utilitzar armes nuclears tàctiques per primera vegada des del 1945. Les primeres explosions van matar desenes de milers de persones a Rússia i Europa occidental. El pànic que van desfermar acabaria costant milions de vides. Durant dècades, els estrategs militars havien parlat amb confiança sobre “opcions nuclears limitades”. Imaginaven respostes curosament calibrades. Escalada mesura. Senyalització controlada. Aquestes expressions van desaparèixer en quaranta-vuit hores.

De cop, tots els bàndols van témer perdre les seves forces nuclears abans de poder respondre. Els sistemes d‟alerta detectaven llançaments. Alguns eren reals. Altres eren falses alarmes. Ningú no tenia prou certesa per esperar. La segona onada va assolir bases militars. La tercera va aconseguir centres de comandament. La quarta ja no distingia entre objectius militars i industrials.

Les grans ciutats van desaparèixer sota enormes núvols de fum i pols. Les xarxes elèctriques van col·lapsar gairebé simultàniament a tots els continents. Els satèl·lits de comunicacions van deixar de funcionar. La navegació va fallar. Els avions que ja estaven en vol tenien enormes dificultats per aterrar. Els hospitals van esgotar els generadors d'emergència. Els sistemes de proveïment daigua van deixar de funcionar.

Els més afortunats van morir ràpidament. La resta entrem al Gran Silenci. Jo vaig sobreviure perquè casualment assistia a una conferència científica en una remota regió muntanyosa. La nostra vall no tenia importància estratègica. Observem llums estranys a l'horitzó sud durant la primera nit sense comprendre'n el significat. Els telèfons van emmudir. La ràdio va deixar d'emetre la programació habitual. Després va deixar d'emetre del tot. Vam passar setmanes creient que algú restabliria l'ordre. En canvi, vam descobrir que ja no hi quedava ningú capaç de fer-ho.

El que va venir després va ser pitjor que la guerra. Un fum dens s'estengué per l'alta atmosfera. Els dies es van tornar tan foscos com les nits. La temperatura va baixar. Les collites van morir. La distribució daliments va desaparèixer. Els medicaments van desaparèixer. Les reserves de combustible es van esgotar. La confiança entre els humans va deixar d'existir: persones que abans debatien de política cordialment prenent un cafè, ara lluitaven per sacs de gra. Vam aprendre a menjar coses que anomenàvem males herbes. Les universitats es van convertir en refugis i les esglésies es van fer servir com a hospitals. Les biblioteques es van convertir en fonts de combustible perquè les famílies desesperades cremaven llibres abans d'adonar-se que el coneixement acumulat durant segles era molt més valuós que una mica de calor temporal.

Ara, setze anys després, el nostre assentament compta amb quasi dues mil persones. Només ocasionalment aconseguim generar electricitat amb turbines hidroelèctriques reparades. Ensenyo matemàtiques i ciències als nens utilitzant llibres de text rescatats i impresos abans de la guerra. Els metges fabriquen antibiòtics senzills utilitzant tècniques redescobertes en manuals centenaris. De tant en tant arriben visitants amb històries de regions llunyanes. Xarxes de ràdio primitives connecten comunitats separades per centenars de quilòmetres.

Quan els joves pregunten qui va iniciar la guerra, els dic que la història poques vegades ofereix respostes reconfortants. Les nacions van prendre decisions. Els líders van prendre decisions. Els generals van prendre decisions. Els científics van dissenyar millors armes. Els enginyers van construir ordinadors més ràpids. Els periodistes es van fer ressò dels temors dels uns i dels altres. Els ciutadans van triar governs. Tots vam participar, encara que fos indirectament, en sistemes que premiaven més la victòria que la comprensió mútua. Creuar «línies vermelles» va tenir conseqüències catastròfiques.

La lliçó no és que una nació fos excepcionalment malvada ni una altra excepcionalment virtuosa. La lliçó és que tots creien impossible la catàstrofe fins al matí que es va fer realitat. Els homes i dones de principis del segle XXI posseíem tecnologies sorprenents i un gran coneixement científic i humanista. De fet, les màquines podien traduir idiomes a linstant. Els cirurgians operaven mitjançant robots. La intel·ligència artificial descobria medicaments. Les naus espacials exploraven planetes llunyans. Tot i això, la saviesa no va avançar tan ràpidament com la tecnologia. L'ànsia de poder va créixer més de pressa que la contenció.

Escric aquestes paraules per als nens que mai no han fet servir un telèfon mòbil ni han vist una ciutat il·luminada a la nit. Si algun dia reconstrueixen la civilització que heretem i destruïm, tant de bo conservin no només els seus invents, sinó també els advertiments. Perquè les ruïnes que ens envolten no són monuments a una destinació inevitable. Més aviat són monuments a decisions que es van poder evitar. I saber que tot es va poder evitar, més que l'hivern nuclear, els deserts radioactius o les capitals silencioses, és el record més difícil de suportar del 2027"