NOMÉS LA REBEL·LIÓ SALVARÀ EL PLANETA

 

 Si poséssim el mateix esforç a prevenir la catàstrofe ambiental que el que hem invertit a buscar excuses que justifiquin la passivitat davant aquesta greu situació, ja hauríem aconseguit resoldre el problema. A tot arreu, sola trobada a persones obstinades a mirar cap a un altre costat i a ignorar el desafiament moral que tenim davant nosaltres. 

L’excusa més comuna és: “Segur que aquests manifestants tenen telèfons, se'n van de vacances i usen sabates de pell”. El que podria traduir-se com: “No escoltarem a ningú que no visqui en un barril, vagi nu i no subsisteixi únicament amb aigua tèrbola”. I clar, “si vius nu dins un barril, tampoc et farem cas perquè no ets més que un hippie excèntric”. És així com s’aconsegueix desqualificar als missatgers i a tots i cadascun dels seus missatges, que són massa impurs o massa purs. 

A mesura que la crisi ambiental empitjora i els moviments de protesta com Youth Strike 4 Climate, les vagues juvenils en contra del canvi climàtic, i Extinction Rebellion, Rebel·lió de l’Extinció, fan més difícil tancar els ulls davant el repte climàtic, la societat troba formes més enginyoses de donar l’esquena a la realitat i esquivar les seves responsabilitats. Darrere d’aquestes excuses hi ha una creença molt arrelada, segons la qual si estem davant una situació límit algú vindrà a rescatar-nos. “Ells”, els que vindran a salvar-nos, no permetran que ocorri gens dolent. El problema és que “ells” no existeixen, som nosaltres. 

Els representants polítics, com segurament haurà constatat qualsevol que hagi seguit la seva evolució en els últims tres anys, són caòtics, poc disposats a reaccionar davant la crisi i per si mateixos no tenen la capacitat estratègica per a abordar fins i tot les crisis més urgents. I no parlem dels seus dilemes existencials. I malgrat tot, continua prevalent la creença ingènua i estesa en la societat que votar és l’única acció política necessària per a canviar el sistema. La veritat és que si l’acció de votar no va acompanyada de la voluntat de protesta, és a dir, l’articulació de peticions concretes i la creació d’un espai en el qual puguin aflorar noves faccions polítiques, el vot, encara que indispensable, no deixa de ser un instrument feble. 

Els mitjans de comunicació, amb algunes excepcions, són molt poc inclinats a donar suport a qualsevol iniciativa en defensa del medi ambient. De fet, quan els grans grups de radiodifusió cobreixen aquests temes, s’abstenen conscientment de fer qualsevol esment al poder. Parlen de la catàstrofe mediambiental com si fos provocada per forces passives i misterioses, i proposen canvis insignificants per a problemes que són estructurals i de gran envergadura. La sèrie Blue Planet Live de la BBC exemplifica aquesta tendència. 

Els que governen i generen els discursos públics no se’ls pot confiar la preservació de la vida en la Terra. No existeix cap gran força del bé que pugui protegir-nos del mal mediambiental. Ningú vindrà a salvar-nos. Cap de nosaltres pot justificar el fet d’estar donant l’esquena a la crida a unir-nos per a salvar la humanitat. 

Al meu entendre, mostrar una actitud de desesperació no és més que una altra manera de negar la crua realitat. En posar el crit en el cel sobre les calamitats que un dia podrien afligir-nos, les desfigurem i ens distanciem d’elles, i la nostra capacitat per a impulsar accions concretes desapareix per a transformar-se en temors abstractes. Podríem alliberar-nos de l’albir moral afirmant que ja és massa tarda per a actuar, però en fer-ho condemnem a uns altres a la misèria o a la mort. 

La catàstrofe mediambiental és un problema que ja està afectant moltes persones que, a diferència d’aquells més rics que encara poden permetre’s rebolcar-se en la desesperació, es veuen obligats a respondre de manera pràctica. A Moçambic, Zimbàbue i Malawi, devastats pel cicló Idai, a Síria, Líbia i Iemen, on el caos climàtic ha contribuït a la guerra civil, a Guatemala, Hondures i El Salvador, on la pèrdua de collites, la sequera i la crisi dels recursos pesquers han obligat la gent a abandonar les seves llars, la desesperació no és una opció. 

La nostra passivitat els ha obligat a actuar: les seves circumstàncies aterridores són causa de les nostres formes de vida en el món ric. I els cristians tenen raó: la desesperació és un pecat. Com assenyala Jeremy Lent en un assaig recent, és gairebé segur que és massa tarda per a salvar algunes de les grans meravelles vivents del món, com els esculls de coral i les papallones monarca. No obstant això, Lent creu que a mesura que l’escalfament global empitjori i a mesura que augmenti el consum de recursos materials, haurem d’acceptar pèrdues encara majors, moltes de les quals podrien prevenir-se amb una transformació radical. 

Totes les transformacions abruptes en la història han pres a la gent per sorpresa. Com explica Alexei Yurchak en el seu llibre sobre la dissolució de la Unió Soviètica, tot és per sempre fins que s’acaba: els sistemes semblen immutables fins que es desintegren sobtadament. Tan aviat com ho fan i s’analitza la desintegració de manera retrospectiva, resulta evident que era inevitable. El nostre sistema, que es caracteritza per un creixement econòmic perpetu en un planeta que no està creixent, s’enfonsarà tard o d’hora. És inevitable. 

L’única cosa que queda per decidir és si aquesta transformació és planificada o no. Hem d’assegurar-nos que sigui planificada i tingui lloc al més aviat possible. Necessitem dissenyar i aixecar un nou sistema basat en el principi que cada generació, a tot arreu, té el mateix dret a gaudir de les riqueses naturals. 

Això és menys descoratjador del que podríem imaginar. Com revela la recerca històrica de Erica Chenoweth, perquè un moviment de masses pacífic tingui èxit, només és necessari que es mobilitzi el 3,5% de la població. Els éssers humans són mamífers socials i conscients dels corrents i tendències canviants. De fet, són conscients d’això d’una forma constant però subliminal. Una vegada que percebem que l’statu quo ha canviat, som capaços de deixar de donar suport a un sistema i unir-nos a un altre. Quan un 3,5% compromès i actiu s’uneixi i demani una transformació, inevitablement li seguirà una allau social. Rendir-se abans d’aconseguir aquest llindar és pitjor que la desesperació: és derrotisme.

En l’actualitat, els activistes del moviment social Extinction Rebellion protesten i marxen pels carrers de tot el món per a defensar la nostra supervivència. Amb una acció audaç, disruptiva i no violenta, obliguen les agendes polítiques a abordar la crisi mediambiental. 

Qui són aquests activistes? Un altre “ells”, que podria rescatar-nos de les nostres bogeries? L’èxit d’aquesta mobilització depèn de nosaltres. Només aconseguirà el llindar crític si suficients de nosaltres deixem de costat la negació i la desesperació, i ens unim a aquest excitant moviment en auge. Es van acabar les excuses. La lluita per a acabar amb un sistema que li dona l’esquena a la crua realitat ha començat. Un article de George Monbiot a el diario.es. Traduït per Emma Reverter