L'actor i director Orson Welles durant el rodatge de la pel·lícula 'Mr. Arkadin" a l'aeroport de Barajas, el 27 de febrer de 1954/EFE

Hi ha una idea ingènua segons la qual el director de cinema treu el cap a la càmera per registrar el que ja existeix. Però passa exactament al revés: les coses comencen a existir de manera determinada quan algú decideix des d'on mirar-les. Orson Welles no mira, o no només mira: decideix, sobretot, des d'on fer-ho. Com el científic que treu el cap al microscopi, ha inclinat el cos i ha tancat un ull, sacrificant així el camp visual de la vida, per acceptar el que li mostra l'estret túnel del visor. Ha renunciat, igual que el caçador, a veure-ho tot per centrar-se de manera exclusiva al trofeu. Potser pensar hi consisteixi: acceptar una reducció de l'escenari a canvi d'una mica de sentit. Es parla del punt de vista com una tècnica narrativa, però en el fons és una ètica. Cadascú mira des del lloc on ha col·locat el cos, però el cos acaba revelant on es troba l'ànima. No pensa igual qui observa el món des d'un àtic que qui ho fa des d'un soterrani. Potser no jutja qui parla des de l'estrada que qui escolta des de l'últim banc. Decidir l'emplaçament de la càmera equival a una presa de consciència.

Welles no pretén confirmar el que és evident, sinó descobrir el que s'amaga després del que és manifest. Aquí ho veiem a l'aguait de la realitat com el caçador en espera de la presa. L'art, finalment, és el resultat d'un xoc entre el paisatge i l'actitud del subjecte davant del paisatge. El que és decisiu no és el que es troba davant de la càmera, sinó el pensament de qui s'ha col·locat darrere per obligar-lo a parlar al món. Juan José Millás al País.

El que planteja Millás és que tota percepció és una operació de muntatge. Welles, com qualsevol creador, no captura la realitat: la força perquè aparegui de manera determinada. El món no és un decorat que espera ser filmat; és un magma que només es deixa llegir quan algú tria un angle, un punt de fuita, una renúncia. Pensar -diu Millás- és això: reduir per entendre, sacrificar amplitud per obtenir intensitat.

Aquesta idea és profundament literària: el punt de vista no és una tècnica sinó una confessió. Qui mira des d'un soterrani no pot narrar com qui mira des d'un àtic. El lloc del cos revela el lloc de l'ànima. I aquí Millás és especialment fi: la mirada sempre és una forma de vulnerabilitat, perquè mostra des d'on parlem, des d'on jutgem, des d'on ens equivoquem.

Welles, a la lectura de Millás, és un caçador de realitats. No busca allò que ja sabem, sinó allò que s'amaga darrere del que sembla evident. La càmera és un instrument de sospita. El director es col·loca darrere del visor com qui es col·loca darrere d'un microscopi: renuncia al món per veure un fragment la intensitat del qual no permet la mirada quotidiana. Això converteix el cinema –i l'art en general– en un xoc entre paisatge i actitud. No importa tant el que hi ha davant de la càmera, sinó el que hi ha al darrere: la consciència que obliga el món a parlar.

Millás ens recorda que tota mirada és una presa de posició, i que tota presa de posició és una forma de responsabilitat. Mirar és triar, triar és renunciar, renunciar-hi és pensar. I pensar, al fons, és una manera d'exposar-se.

"La paz consiste en que la gente pueda ir, sin que la bombardeen, de su casa a la panadería" - Juan José Millás