Els gairebé 17 minuts que van passar entre l'impacte del primer avió contra la torre nord del World Trade Center, i el del segon contra la torre sud van marcar el final d'una era i el començament d'una altra. L'historiador Garrett Graff sosté que en aquest interval va desaparèixer l'“optimisme innocent” que va definir la segona meitat del segle XX al seu país, i que, 25 anys després, vivim en el món producte de la por i la incertesa que es van desencadenar llavors. Es pot dir sense cap mena de dubte que l'11 de setembre de 2001 va començar el segle XXI, el que havia de ser el segle de les humanitats i ha acabat sent el segle de la pèrdua de la llibertat individual dels ciutadans. Un dany col·lateral de l'11S va ser la impostora catalana Tania Head
L'11 de setembre a Xile, commemoren l'assassinat del seu president Salvador Allende l'any de 1973. Mentrestant, en un petit país al sud d'Europa, a la riba de la Mediterrània, celebren una derrota de l'any 1714, i també la fi del procés, un procés més Kafkià que el de Kafka, que acabà amb la república de Schrödinger i la fugida del seu executor. En un altre mentrestant, els pares i mares de la petita pàtria, llevat d'un o dos que per dignitat varen dimitir, segueixen indignament ocupant els seus càrrecs, ben peixats, afartant-se en la menjadora de la 'sopa boba'..., tites tites, que diria el noi de l'oncle Florenci, que, per cert, encara piula.
Dempeus sota la bròfega tempesta, país fatal, país aimat.
Que tingueu una bona diada de Bongònia.
Un onze de setembre també, se celebra el Rosh Hashaná o Any nou jueu.
Dubto que hi hagi algú que no recordi que estava fent aquell dia, aquesta es la nostra experiència: El dia 11 de setembre de 2001 estàvem la Nuri i jo en el sofà llegint tots dos, recordo que estava llegint 'Cent anys de solitud' de García Márquez, teníem el televisor apagat, no solem veure la tele al migdia. Serien les tres de la tarda més o menys quan la nostra filla petita de 16 anys que era a la seva habitació veient la seva tele, va irrompre alterada al menjador: Enceneu la tele, ha passat una cosa molt grossa amb unes bessones a Nova York.
Vam engegar la tele i estupefactes de seguida començarem a comprendre la magnitud de la tragèdia de l'atemptat islamista al cor dels Estats Units. Era la retransmissió en directe d'un atemptat terrorista que nosaltres podíem contemplar i intuir la seva final, mentre que els que estaven en el cor de les torres, no eren conscients d'això, i així vàrem restar potser un parell d'hores, incapaços de separar la vista del televisor.
.jpg)
8 Comentaris
Es curioso como el 11S ha hecho cambiar el pensamiento del sistema. Todo se ha vuelto mas inseguro y todo va hacia el control.
ResponEliminaSí; Visca Bongonia y Retorónica. Visca la Llivertat con v de vergóñica ¡
Si aquest atemptat ho va capgirar tot, és l'efecte Tejero, que amb el seu intent de cop d'estat va trastocar els drets adquirits després de la mort de dictador. En ambdós casos es va transformar en una pèrdua de drets i llibertats de la ciutadania. A tall d'inventari, recordem la Loapa.
ResponEliminaSalut
Anda que celebrar un episodio tan lejano como el de 1714, con lo que ha llovido...suena más a excusa de ciertas políticas del presente que como algo que merezca la pena recordar pues ya ha sido superado ampliamente. Por esa regla de tres podríamos retrotraernos a infinidad de acontecimientos del pasado para justificarno ¿qué? Es como lo de las Comunidades de Castilla de 1521 que se ha intentado revitalizar como elemento actual de conciencia poitica, cuando ni siquera está claro si los intereses de los que que chocaron entonces tienen proyección útil hoy día. Ay, señor.
ResponEliminaY encima lo que se celebra es una derrota, la primera de las muchas que la siguieron.
EliminaFackel: Pues en el chiringuito de al lado, hay unos "imperiales" que celebran no sé qué mierda de conquista de 1492 que, si el calendario no me falla, aún queda más lejos y todo parece indicar que también llovía
EliminaPor cierto, barbaries aparte, como la de 11S en NY, condenables, me asombro de la hipocresía y oscuridad en las que gustan nuestras sociedades vivir. Estas sociedades que han cometido tantas o más intensas barbaries en mundos más subdesarrollados que el nuestro.
ResponEliminaComo los belgas en el Congo, sin ir más lejos.
EliminaJo vaig llegir “Cien años de soledad” al 1982, amb 14 anys. El dia i hores en què van caure les torres, viatjava de Donòstia a Terrassa.
ResponEliminaNuesa Literària