Meta no ha pagat una multa, ha comprat el nou estàndard del sector
No les ha hagut de dictar. Meta es compromet a limitar a dues hores diàries l’ús de Facebook i Instagram per als menors de 18 anys, a bloquejar el feed i els reels de mitjanit a les sis i a silenciar les notificacions en horari escolar. A més, el nombre de m’agrada amagat, els filtres de cirurgia estètica prohibits i el feed cronològic per defecte. Poc pel meu gust, però és un principi.
Però Meta hi ha deixat una clàusula enverinada. D’aquells 17.000 milions, en paga d’entrada 12.000; els altres 5.000, només si TikTok i YouTube adopten mesures equivalents i hi posen la mateixa quantitat. Si ho fan, fins i tot està disposada a abaixar el límit a una hora al dia! En una oda al cinisme, divendres va publicar una carta oberta als principals diaris dels EUA on bateja les seves noves restriccions com “el nou estàndard del sector”.
No és filantropia, és supervivència. Després de dues dècades copiant-se els mecanismes de captura, retenció i explotació, les xarxes són clons les unes de les altres: qui posi el toc de queda primer regala els seus adolescents insomnes a la competència. Meta s’abandera com a protectora i obliga els rivals a moure fitxa. Els 17.000 milions són, en realitat, el preu de regular la competència.
TikTok i YouTube no n’han dit res. Poden deixar Instagram enfangat en advocats i acollir el jovent que a les dues de la matinada buscarà la dosi de vídeos curts. O poden avançar-se als judicis i implantar ells també les restriccions. Farien bé de recordar Microsoft: l’aplicació de la llei antimonopoli el 1998 no la va fer tancar, però la vigilància judicial constant i pensar més en advocats que en usuaris van contribuir que arribés tard a les revolucions de la música mòbil, la cerca i l’smartphone.
Don McLean començava la primera estrofa d’American Pie amb: “Fa molt, molt de temps, / encara recordo com aquella música / em feia somriure”. L’estrofa acabava amb: “The day the music died” (el dia que la música va morir). Tots l’hem cantada i tots recordem com ens feien somriure aquelles xarxes. Josep Maria Ganyet - A la fotografia: Mark Zuckerberg - Carlos Barria/Reuters

4 Comentaris
No és filantropia, és supervivència.
ResponEliminaEl artículo es para leerlo dos veces. Creo que acierta.
Salut
Ganyet i Bracero són els meus referents en el tema de la IA i les seves derivades com la seva influència (mala influència) a les xarxes.
ResponEliminaAquest estiu he passat una setmana sense xarxes ni connexió a internet, i la recordo com un somni, com un temps en què he tornat a percebre els matisos més petits de tot. Per desgràcia, no puc aplicar a la vida diària perquè part de la meva feina la faig a les xarxes i a internet. Però quan em jubili només entraré a internet per publicar el meu post diari i comentar el teu blog i dos o tres més.
ResponEliminaDurant aquesta setmana sense internet de l'estiu, vaig escriure més de cent pàgines a mà sobre el meu viatge al Marroc, que encara estic passant al blog.
Prou que ho sé, m'èstic llegint amb fruïció els teus articles sobre el Marroc, em fas reviure la meva estada a Marràqueix,
Elimina