“Un home sempre acaba enfrontant-se al que més tem”, deien en una pel·lícula de codis samurais de Jim Jarmusch. Si et fa por la pobresa, acabaràs lluitant-hi en contra. Si el que més tems és la solitud, acabaràs la teva vida sol. No et pots escapar del monstre perquè els passos amb què fuges et tornen a portar cap al monstre. Correm en cercle. D’això van sempre les novel·les. 

Carlos Zanón a la vanguardia, La fotografia es de Mar Marín / Efe

La desesperació, l’enuig, la sensació d’abandonament dels veïns de Ceuta que hem anat veient i sentint aquests dies de pornografia i informació van més enllà d’aquests sentiments i s’endinsen en el pànic i la paranoia. Potser perquè està passant el que sempre van témer: un exèrcit sense armes, un batalló de la misèria entrant a la ciutat. Una multitud, una muntanya de persones, un gran carnaval. No hi ha manera ni mitjans per impedir-ho.

Un exèrcit sense armes, un batalló de la misèria entrant a la ciutat; no hi ha manera d’impedir-ho.

Una ciutat espanyola que va provar d’escapar del monstre amb patriotisme, bon veïnatge i valor en les seves ganes de viure. Corrent per allunyar-se de la geografia, el seu monstre particular. Una ciutat d’un país ric incrustada en un altre país pobre i un Estret, de sobte cobejat. S’ha sentit humiliada i abandonada i hi han anat arribant ministres, policies i militars, polítics, agitadors, periodistes i titellaires. I els i les habitants de Ceuta els miraven a tots als ulls i els preguntaven què farien i ningú no sabia què fer no només amb els que es van saltar el control fronterer i els van prendre la normalitat i la pau, sinó que què farien amb la geografia.

I aquí no els contesten. No els diuen que no hi poden fer res, que estan envoltats del Marroc i el mar. Ni amb el fet que els Estats Units vulguin que sigui el veí qui gestioni la part sud de l’Estret. Que no s’hi pot fer més del que es fa: res, esperar, res, esperar, que se’n vagin les càmeres, que ningú miri, res una altra vegada.

Potser es podria tenir el coratge de dir la veritat. La veritat de la geografia i no tant la veritat de la història. La veritat d’aquelles més de vuitanta mil persones que són i se senten ciutadanes d’un país anomenat Espanya. La veritat sobre que la solució és complexíssima i impopular –qualsevol d’elles–, però aquestes més de vuitanta mil ànimes es mereixen una mica més que els parlin del Mundial de futbol o que els assegurin que Ceuta és aquella ciutat espanyola que hi ha entre Toledo i Albacete, que estan fora de perill i que té mar.

"En una altra pel·lícula de Jim Jarmusch 'los muertos no mueren', morosament protagonitzada per Bill Murray i Adam Driver, aquest últim diu vàries vegades 'això acabarà malament'. Cap al final de la pel·lícula quan ja la cosa te mala peça al teler per ambdós, ho torna a dir: 'Això acabarà malament', i aleshores el personatge de Murray li pregunta: tu com ho saps que això acabarà malament, i Driver li contesta: perquè m'he llegit el guió sencer".  

Crec que el guió de com acabarà Ceuta, també ens l'hem llegit sencer.

Fa tot just un any parlava de migrants i platges al sud d'Espanya, a: Que segueixin prenent el sol les bèsties, de Manuel Jabois.