“Durant molt de temps em vaig ficar al llit d'hora”. Tals són les primeres paraules del primer tom d'A la recerca del temps perdut, l'obra monumental de Proust, en què un roman capturat a causa de la discrepància ferotge entre la seva senzillesa aparent i la seva complexitat real. La frase està atapeïda de temps. Durant es refereix a un període. “Molt” ho dilata. “Temps” ho nomena. Temprano ens remet a l'hora. Fins i tot vaig anar a dormir està conjugat en passat. Només sembla quedar fora “me”, un pronom de dues lletres arrestat enmig d'aquest artefacte temporal. De vegades canvio una sola paraula, l'última: “Durant molt de temps em vaig ficar al llit tard”. La frase es mor. Coneixem tots els tipus i subtipus de la gent que es fica al llit tard i la veritat és que ens donen el mateix. Temprano obre una interrogació. A Hi havia una vegada a Amèrica hi ha un moment en què Noodles torna a Nova York després de trenta-cinc anys d'absència. El seu vell amic Fat Moe li demana què ha fet durant tot aquest temps. “Acostar-me d'hora”, respon. És Proust, però al revés. Proust fa servir la frase per obrir la porta d'una vida que recorrerà al llarg de milers de pàgines. Noodles la utilitza per clausurar trenta-cinc anys de cop, com qui baixa una persiana.
Fa anys que els hi dono voltes a aquestes sis paraules. Et fiques al llit i desapareixes. Abandones les sabates al peu del llit, les ulleres a la tauleta, i et fiques entre els llençols com el que es posa un sudari. Ni idea d'on vas. Ni tan sols qui hi va. El que desperta al matí es fa càrrec de les pertinences del que es va ficar al llit, esmorza amb la seva tassa, respon pel seu nom i continua amb els seus assumptes com si no hagués passat res. Potser per això resulta inquietant ficar-se al llit d'hora. Els nens retarden tot el que poden anar al llit perquè saben a què s'exposen. Nosaltres ho hem oblidat. Acostar-se d'hora no és potser un intent de suïcidi? Un simulacre almenys. - Juan José Millás - El País.
3 Comentaris
Aquest home, al que admiro, i que com ell mateix diu, es un "articuentista" creador de "articuentos" ja fa un temps que dona voltes a la "finitut". Son coses de la edat...suposo.
ResponEliminaDe fet, jo, tres anys mes jove, també vaig deixan-me seduir per la parca, la dona de la dalla. Alguns volen presumir que li planten cara. Pobres il·lusos! Com Millas, prefereixo tontejar amb ella, deixar-me portar per la seva seducció i convidar-la a sopar cada nit, en somnis. El dia menys pensat ens enllitem i fem l'amor
Millás gasta poca salut i és un depresiu de manual. Cal fer cas a Neil Postman, i divertir-nos fins a morir.
ResponEliminaMe sigo acostando temprano. A las 9 y 30 ya no existo. Siempre ma he pasado igual, no es , al menos para mi, cosas de la edad.
ResponElimina