És legítima la literatura feta amb intel·ligència artificial?. No hi ha una unanimitat en un sector creatiu en el qual alguns autors han abraçat públicament la IA i altres la utilitzen clandestinament. De fet, haurien de ser principalment els escriptors qui decidissin si consideren legítim l'ús de la IA, atès que aquesta pot entendre's com una eina de coneixement i no necessàriament com un substitut de la creativitat humana.

Com en tots els sectors creatius, la disponibilitat d'eines d'intel·ligència artificial generativa ha posat a la literatura en entredit. Molts autors reneguen de l'invent i consideren el seu ús com una traïció a la creativitat humana. Uns altres, com la premi Nobel Olga Tokarczuk, han reconegut que la utilitzen per al seu treball. L'aparició de denúncies —l'última d'elles, a França— que s'han utilitzat eines d'IA per a escriure literatura obre un debat sobre si un llibre creat amb (o fins i tot per) IA generativa és literatura. Els periodistes d'EL PAÍS Javier Sampedro i Javier Rodríguez Marcos discuteixen sobre això.

Una bona manera d'iniciar un debat és donar la raó a l'adversari, així que anem a això. La intel·ligència artificial (IA) actual no sap fer bona literatura. Pot preparar-te un informe sobre el benestar de les famílies, però no sap dir “totes les famílies felices s'assemblen les unes a les altres, però cada família infeliç ho és a la seva manera”, com va fer Tólstoi en l'arrencada d'Anna Karenina. ChatGPT i la resta de sistemes basats en models grans de llenguatge (LLM, en les seves sigles en anglès) redacten amb correcció, però fer literatura és una qüestió enterament distinta. Delegar en el robot aquesta alta tasca artística és la recepta per al fracàs, i si damunt te'l calles i pretens fer-ho colar per una obra personal estàs estafant als teus editors i als teus lectors.

Però el debat no és aquest. El debat és si la literatura feta amb IA és legítima, i aquí hem de fer un petit exercici de futurisme per a obrir-nos camí entre la jungla dels nostres propis prejudicis. Val que la IA actual només pot fer mala literatura, però què passarà si algun dia l'arriba a fer bona? Els escriptors tendeixen a creure que això no ocorrerà mai, perquè hi ha obvis problemes de principi que ho impediran sempre. Jo, sincerament, no veig aquests problemes de principi per cap costat, i crec que és perfectament possible que una màquina arribi a escriure una bona novel·la. Serà una novel·la legítima? Per què no?

A Mia Ballard la van enxampar amb una eina (anomenada Pangram) dissenyada per a detectar els textos escrits per màquines, però el seu pecat no ha estat tant usar la IA com ocultar-lo i signar la novel·la com si fos seva al 100%, quan només ho era al 30%. Aquest problema es va plantejar en les ciències abans que en les lletres, perquè la contribució de la IA a la recerca fa anys que creix en importància, i hi ha molts científics que consideren que haurien de compartir l'autoria amb el robot que han usat en el treball. El sistema AlphaFold per a predir la forma de les proteïnes hauria de signar com a coautor de la meitat dels papers de biologia molecular que es publiquen actualment. Els editors de les principals revistes científiques no admeten aquesta possibilitat de moment. L'Acadèmia sueca, no obstant això, no va dubtar a atorgar el premi Nobel als creadors de AlphaFold. Si Ballard hagués signat la novel·la al costat de ChatGPT, segurament no hauria arruïnat per complet la seva carrera literària. Només l'hauria arruïnat al 70%.

Després d'uns anys de desconcert en què utilitzar la IA es considerava poc menys que un crim de lesa humanitat, a hores d'ara ningú posa objeccions al seu ús per a documentar-se, i la frontera de l'acceptable s'ha desplaçat cap a la zona creativa de l'escriptura, que es continua veient com una activitat exclusivament humana. Aquest és un altre error, i també té precedents científics. Ni tan sols va caldre esperar a ChatGPT perquè una màquina de jugar al go (AlphaGo) derrotés als grans mestres amb estratègies abstractes d'alt nivell que no podia haver après en cap costat, perquè mai se li havien ocorregut a cap humà. Pensar que la creativitat és exclusiva de la humanitat no és més que un altre prejudici.

La creativitat humana no és màgia, i si ho sembla és només perquè no acabem d'entendre els seus fonaments neurològics. Es tracta de descobrir metàfores, nexes profunds entre conceptes que prèviament semblaven dispars. Hi ha una pauta en les ments creatives, i consisteix a estudiar a fons cada qüestió separada i després deixar que el cervell suri fins que, de sobte, trobi un vincle secret entre el que semblava inconnex i irreconciliable. Aquest últim procés és inconscient, i per això ens sembla caigut del cel com una inspiració divina. Però la creativitat no és un substitut del coneixement, sinó la seva conseqüència. Novament, no hi ha cap problema de principi perquè aquest procés ocorri en una màquina. El cervell és un objecte físic, i de fet és un objecte físic distint abans i després d'aprendre alguna cosa, i abans i després de descobrir una metàfora. La màgia no existeix.