La gent que ens dediquem a això estem compromesos, ho vulguem o no, amb la realitat política del moment. I qui no es comprometi, fa el joc brut al poder real, em refereixo al Capital; el veritable poder que mou els fils dels governs. Coses que Bolaño sabia. - Montero Glez - elDiario.es - la foto de Bolaño és d'EFE

La història va d'un matrimoni format per una dona amb vicis d'escriptora i un policia que tortura per a Pinochet. Viuen en un 'casoplón' al nord del Mapocho o així. I després de la façana de la impunitat, la història segueix amb la dona rebent al seu saló grups de literats, homes i dones que sopen, beuen, i bla bla bla sobre Faulkner, Hemingway i tota la colla.   Una nit, en una d'aquelles reunions, un dels convidats, borratxo com de costum i agafant el got amb la mà, amb la bufeta a punt de vessar, demana permís i s'aixeca del sofà. Evita donar detalls fisiològics innecessaris per dir que necessita alleujar-se i baixa les escales de camí al servei. Però es despista; la castanya que porta no us permet orientar-vos. Busca un mingitori i, al final d'un passadís, va i empeny una porta on li ha semblat sentir soroll. Darrere seu, un home emmordassat sobre una cadira, jeu desmaiat com un ninot de drap. Tot al voltant està cobert de sang. Com ja ha estat suficient, i no vol continuar mirant, el convidat tanca la porta. Una taca d'orina es va estenent al voltant de la bragueta mentre una onada d'ebrietat empeny la seva visió a l'oblit. Però a cada ressaca, torna a trobar-se amb aquell home de l'habitació, trencat, amb senyals de tortura; una marioneta a la qual han tallat els fils. Julio Iglesias sona al tocadiscos i algú aconsegueix un llibre de Marcel Proust: 'A la recherche', enquadernat en pell de boc. 

Passats els mesos i bla bla bla, posem els anys, l'amfitriona d'aquelles festes guanya un premi literari, i el seu convidat, el begut que ha tingut la visió, no oblida aquella nit en què va caminar perdut, com un somnàmbul, per un passadís secret de la dictadura pinochetista; un passadís obert a l'horror sota un saló literari d'upa. Vol te amb llet per mullar la seva magdalena o prefereix un doble guisqui? 

Deia que, després de l'impacte visual, rara és la nit que aconsegueix agafar el son. Cada cop que s'aixeca a orinar i torna al seu llit, es troba que ha estat ocupada pel fantasma d'aquell home; la marioneta a què van amputar el seus fils. 

Aquesta és la història de la literatura xilena, diu Roberto Bolaño en un article polèmic que, amb el temps, formarà part del seu corpus literari en forma de novel·la: Nocturn de Xile.

Llegeixo les entrevistes a Bolaño recopilades per Alfaguara sota el títol Notes per a una autobiografia i em trobo amb el Bolaño que m'agrada, el que escup al cel i escriu al compàs de Lou Reed, Jim Morrison o Patti Smith, la mateixa que ha estat rebuda pel Papa Sant de Roma. No sé què pensaria Roberto Bolaño de tot això si caminés per aquí, sobretot pel que fa a la Patti al Vaticà. Quan els mites cauen, és que no s'han sabut morir a temps. Per això mateix Bolaño viu.  

Bolaño va morir per ser portat als altars de les prestatgeries on avui coincideix el llibre d'entrevistes amb una biografia minuciosa, escrita amb pols i sense deixar detall. Es tracta de L'ombra dels gossos romàntics.  La firma Jose Serralvo i publica Navona. Però també coincideix amb aquest altre llibre titulat 'Letras torcidas', publicat per Debate i escrit per Juan Cristóbal Peña, periodista xilè que ens explica la història de l'horror enquadernat en pell humana. Ho fa donant noms i cognoms, ja que la dona amb vicis d'escriptora és Mariana Callejas i el seu marit, el que tortura per a Pinochet, es diu Michael Townley, un americà de sang freda i ulls de rèptil. És un llibre que obre el debat sobre el compromís.

Perquè la gent que ens dediquem a això estem compromesos, ho vulguem o no, amb la realitat política del moment. I qui no es comprometi, fa el joc brut al poder real, em refereixo al Capital; el veritable poder que mou els fils dels governs.  Coses que Bolaño sabia.