Les escoles catalanes tornaran a construir l'educació des dels fonaments. Paper i llapis, sumes i restes, lectures en veu alta, llibres de text i obres obligatòries. “Un retorn urgent a l'essència de l'aprenentatge, al que sabem que funciona, el que era l'escola durant molts anys i de què les pràctiques han perdut pes”, va dir ahir la consellera d'Educació Esther Niubó en presentar la Guia sobre el reforç dels aprenentatges fonamentals, un document per a les escoles en què es recullen orientacions pedagògiques i pràctiques educatives validades per la recerca. 

Pot semblar una bestiesa, o un retorn al segle XX, però jo no ho veig com una guerra entre paper, llapis i pantalla sinó més aviat com una correcció de rumb. El problema no és que els infants siguin nadius digitals. Ser nadiu digital vol dir haver nascut envoltat de pantalles, no necessàriament saber aprendre millor amb elles. De fet, diversos estudis dels darrers anys han mostrat que la lectura profunda, la memorització bàsica, l'escriptura a mà i el càlcul mental continuen tenint un paper important en el desenvolupament cognitiu. Ara bé, tampoc crec que la solució sigui una nostàlgia acrítica del "tot temps passat fou millor". 

La vella escola produïa alumnes excel·lents, però també fracàs escolar, abandonament i molta desigualtat. No convé idealitzar-la. 

Per això, quan llegeixo això de "paper i llapis, sumes i restes, lectures en veu alta", em sembla força sensat si s'entén com un reforç dels fonaments. 
Costa construir pensament crític, programar, verificar informació o escriure bé si abans no domines la lectura, l'escriptura i el càlcul. La paradoxa és curiosa: com més digital és el món, més valuoses es tornen algunes habilitats analògiques. En un univers ple d'IA, cercadors i vídeos de trenta segons, concentrar-se vint minuts en una lectura llarga ens converteix gairebé en una superpotència. Per tant, aquesta decisió del Govern, jo no ho veuria com un retorn al segle XX, sinó com un intent de recuperar eines bàsiques que potser s'havien deixat massa de banda. La pregunta important no és "paper o tauleta?", sinó "què ajuda millor a aprendre cada cosa?". Dit amb una frase més contundent: no es tracta de fer fora les pantalles de l'aula, sinó d'evitar que l'aula acabi vivint dins d'una pantalla. Encara que potser no seria la millor referència per als nostres alumnes, Schopenhauer deia que llegir és pensar amb el cap d’un altre. Per fer treballar el propi. 

Aldous Huxley va imaginar a Un món feliç, fa gairebé un segle, un planeta que s'assembla a l'actual, anticipant el desenvolupament de la tecnologia, el canvi de la societat i el control dels ciutadans. Hi ha un paràgraf del seu llibre molt il·lustratiu:     

Està prohibit llegir Shakespeare, ho comprens? 

–Però, per què està prohibit? –va preguntar el Salvatge.

L'interventor es va encongir d'espatlles. 

–Perquè és antic, aquesta és la raó principal. Aquí les coses antigues no són útils. 

–Tot i que siguin belles? 

–Especialment quan són belles. La bellesa exerceix una atracció, i nosaltres no volem que la gent se senti atreta per coses antigues. Volem que els agradin les noves. 

El Govern de Catalunya, no pretén tornar al passat, sinó que vol intentar el retorn al futur dels alumnes, i crec que aquesta iniciativa és lloable, encara que arriba tard. A veure si seran capaços de dur-la a terme, o es quedaran amb el fet impúdic del gest, que aquesta és una altra història d'un altre fracàs...