LA RESISTENCIA DE LES BONES NOTICIES


 Fa anys en 2009, quan internet encara estava en les beceroles, vaig intentar una cosa tan simple com improbable: un blog només de bones notícies. Va durar poc, és cert. Potser perquè llavors el món encara no estava tan saturat de soroll, catastrofisme i mal humor. Potser perquè jo era massa ingenu o massa avançat. O potser perquè les bones notícies necessiten un clima que no sempre existeix. De fet, les úniques notícies que vaig publicar tractaven sobre avenços en el món de la medicina, sobretot en la cirurgia.

Avui, en canvi, el paisatge és un altre. Als pessimistes de sempre s’hi han afegit els desesperats, els desconfiats, els extremistes de tota gamma i els violents de sofà. Entre el derrotisme i la ràbia, el món s’ha convertit en un lloc on costa respirar. I des d’aquí no es construeix res: ni futur, ni comunitat, ni lucidesa. Per això compartir bones notícies és un acte de salut mental, però també una forma de resistència intel·lectual. No es tracta d’endolcir la realitat, sinó de recordar que existeix. Que hi ha gent que fa bé la seva feina, que hi ha avenços que no surten als titulars, que el progrés —el real, el mesurable— continua malgrat la boira emocional que ens envolta.

La negativitat és un negoci. La desesperança, una moda. Però la realitat és tossuda: el món millora en molts aspectes, encara que la percepció col·lectiva digui el contrari. Aquesta desconnexió entre dades i sensacions és el veritable eclipsi del nostre temps. I combatre-la no és ingenuïtat: és higiene. Potser aquell blog del 2009 va durar poc, sí. Però la intuïció era bona. Ho segueix sent. Explicar el que funciona, el que avança, el que suma, és una manera de no rendir-se. Una manera de recordar-nos que el futur no està escrit, i que la desesperança, per molt sorollosa que sigui, no té per què ser la narradora oficial del món. 

6 Comentaris

Més recent Anterior