Avui, en canvi, el paisatge és un altre. Als pessimistes de sempre s’hi han afegit els desesperats, els desconfiats, els extremistes de tota gamma i els violents de sofà. Entre el derrotisme i la ràbia, el món s’ha convertit en un lloc on costa respirar. I des d’aquí no es construeix res: ni futur, ni comunitat, ni lucidesa. Per això compartir bones notícies és un acte de salut mental, però també una forma de resistència intel·lectual. No es tracta d’endolcir la realitat, sinó de recordar que existeix. Que hi ha gent que fa bé la seva feina, que hi ha avenços que no surten als titulars, que el progrés —el real, el mesurable— continua malgrat la boira emocional que ens envolta.
La negativitat és un negoci. La desesperança, una moda. Però la realitat és tossuda: el món millora en molts aspectes, encara que la percepció col·lectiva digui el contrari. Aquesta desconnexió entre dades i sensacions és el veritable eclipsi del nostre temps. I combatre-la no és ingenuïtat: és higiene. Potser aquell blog del 2009 va durar poc, sí. Però la intuïció era bona. Ho segueix sent. Explicar el que funciona, el que avança, el que suma, és una manera de no rendir-se. Una manera de recordar-nos que el futur no està escrit, i que la desesperança, per molt sorollosa que sigui, no té per què ser la narradora oficial del món.
Ayyy, amic, lo que sucede es que en el 2009 tu tenías tres quinquenios menos y en aquel tiempo veías las cosas mucho mejor que hoy. Los avances siempre hay sido positivos, innegable, y siempre el mundo irá hacia delante con nuevas técnicas, propuestas y soluciones. Lo que sucede es que cambian los soportes y nuestra edad, que esta sí, va hacia atrás.
salut
Ja, però la realitat és que de bones notícies no n'hi ha gaires, prou que ho saps.
Intento col·laborar amb l'organització The Conversation, republicant allò que selecciono i del que puc opinar (altres coses molt interessants no m'atreveixo, perquè desconec la matèria), però veig quan analitzo les lectures, que importen un pebrot, cosa que, dit sigui de pas, no em frena a l'hora de seguir. Al cap i a la fi, el mes beneficiat soc jo, que tot rebloguejant, m'informo i de vegades no sols amb la noticia, sino que em fa anar a cercar altres fonts.
Ja, de vegades ja saps que determinada notícia que publiques no li faran gens de cas, pero en el fons tots publiquem per nosaltres mateixos.
Si s'escrivissin les notícies de tot el que succeeix al món, absolutament totes; també les de l'intrahistòria: el nen que s'ha portat bé perquè estima els seus pares, o perquè vol millorar el món; la dona que acull un gos perdut del carrer; algú que es reconcilia amb un enemic... Si s'escrivissin i es publiquessin totes les notícies de tot el que succeeix; el mal seria una anècdota tremendament minoritària, encara que fes i produïs molt mal.
Hi ha molt més bé que mal, però no es publica.
Així és, però ja saps el que diuen: Good News, Bad News. Si un gos mossega a un home no és notícia, però si un home mossega a un gos sí que ho és.