Diverses persones a la cua per sol·licitar la regularització extraordinària a l'Ajuntament de València el 20 d'abril. Europa Press News (Europa Press via Getty Images) La puresa mata; el mestissatge dona vida. El somni d'una Europa blanca i cristiana no és un somni: és un malson.

Recapitulem: la crisi de Ceuta no va ser de partida una crisi migratòria; va ser una crisi geopolítica: el Marroc va ensumar la debilitat nacional i internacional del Govern espanyol i va organitzar, va encoratjar o va tolerar l'entrada de gairebé 80.000 persones a Ceuta per mostrar al món el que pot fer amb Ceuta. Només més tard, quan la majoria dels que van entrar havia sortit, la crisi geopolítica es va trobar en una crisi migratòria encara irresolta, agreujada per la poca traça i la ganduleria d'un Govern el president del qual va seguir de vacances durant setmanes en lloc de fer el que havia d'haver fet immediatament: plantar-se a Ceuta amb el seu Govern en ple i tancar. Un cop dit això, era inevitable que la internacional nacionalpopulista aprofités la crisi per prosseguir la seva tasca de demonitzar l'emigració intentant demostrar que constitueix la causa de tots els nostres mals. És una mentida flagrant i una perversió sense pal·liatius. Infinitat de raons justifiquen aquest assert; en menciono tres.

La primera i més important és moral. Totes les civilitzacions coneixen el deure d'acolliment; és un imperatiu ètic elemental, literalment sagrat: sense anar més lluny, les Escriptures criden en nombroses ocasions a donar menjar a l'afamat i de beure l'assedegat, com predica Jesucrist (Mateu 25:35). 

Ara bé, mentre permetem que milers de persones morin cada any intentant arribar a les nostres costes —més de 1.313 des del gener fins al maig del 2026—, estem incomplint aquest mandat. És una canallada, i cada dia que passa sense que posem tots els mitjans al nostre abast per acabar-hi ens converteix en els seus còmplices. Vet aquí la primera raó per acollir els emigrants: per no convertir-nos en una banda de dessalmats. La segona raó és econòmica. 

Com se sap, l'economia espanyola és ara mateix una de les que més creixen a Europa, encara que els ciutadans corrents no se'n beneficiïn prou (cosa que hauria d'esverar un govern d'esquerres); bé, els economistes convenen que, dels quatre pilars que sostenen aquesta bonança, un és l'emigració (els altres tres són el turisme, els fons Next Gen i el baix preu de l'energia). Aquesta és la segona raó: si fem fora els emigrants, el país s'arruïna. Això no és una hipòcrita declaració benpensant que pretengui amagar l'evidència que la majoria dels emigrants fan treballs subalterns; tampoc un rapinyaire argument mercantilista. És un fet. La tercera raó és politicocultural. És veritat que, com va escriure George Steiner, Europa neix de la conjunció entre Atenes i Jerusalem, entre Sòcrates i Jesucrist, entre raó i revelació; però aquesta és la veritat parcial amb què el nacionalpopulisme construeix una gran mentida: que, per donar el millor de si mateixa, Europa ha de ser blanca i cristiana. La veritat completa és que Europa sempre ha donat el millor de si mateixa quan ha fet el contrari; és a dir: quan, partint de la seva base judeocristiana, ha sabut assimilar noves cultures, tradicions, llengües i visions del món, com una criatura mutant que només és fidel a ella mateixa alimentant-se del que és aliè. En realitat, no podia ser altrament. La puresa és estèril; el mestissatge, fecund. La puresa mata; el mestissatge dona vida. El somni d'una Europa blanca i cristiana no és un somni: és un malson. Aquest és el tercer motiu pel qual cal acollir l'emigració: per ser millors i més forts, per ser uns altres sense deixar de ser nosaltres.

Parlo d'una emigració ordenada i racional, és clar, cosa que no té res a veure amb el que ha passat a Ceuta: és impossible que una ciutat de 80.000 ànimes aculli de cop més de 70.000, ni tan sols a les 8.000 o 10.000 que, segons diuen, queden allà quan escric o almenys és impossible sense un esclat social que tant de bo no es produeixi. Però, per urgent que sigui resoldre la situació de Ceuta, el que és essencial persisteix. I l'essencial és que nosaltres necessitem els emigrants tant com els emigrants ens necessiten a nosaltres. O més. - Javier Cercas a El País.