Va aparèixer fa pocs dies davant dels meus ulls: un exemplar d’‘alligator mississippiensis’ la seva existència m’era desconeguda malgrat que la bèstia sempre havia estat allà, presenciant amb mi la descomposició de Iugoslàvia. Plàcid Garcia-Planas Marcet - Cabaret Voltaire - la Vanguardia

 Tennessee Williams dramatitzaria fascinat la fricció metàl·lica dels raïls i la mirada del caiman. Aquest tramvia no es diu Desig. És la línia 2 del tramvia de Belgrad, i la bèstia ha somatitzat durant un segle la vibració constant d’aquesta vella línia fèrria a través del mur que separa la seva bassa de les catenàries que passen fregant la tàpia.

El caiman va arribar el 1937 al nou zoo de Belgrad en un carregament de bèsties comprat en un zoo alemany, quan Iugoslàvia encara era un regne amb princeses. Tenia un parell d’anys i avui s’acosta als 100. I aquí continua, amb la seva mirada de triàsic superior vibrant amb el pas del tramvia. Va sobreviure a les últimes princeses sèrbies i als bombardejos nazis del 1941 sobre la capital sèrbia, avions que van arribar en onades durant tres dies eterns, que van impactar de ple en el zoo i en la Biblioteca Nacional, i van carbonitzar la memòria d’una nació.
El caiman es diu Muja, el diminutiu afectuós que els bosnians posen als que es diuen MuhammadANDREJ ISAKOVIC / AFP

Mai no han reconstruït la biblioteca, al cor del vell Belgrad. M’acosto al solar, devorat avui pel verd salvatge, i descobreixo sense buscar-ho, sorprès, que les grans finestres del número 19 del carrer Kosančićev, que s’obren a aquest buit, eren les de l’estudi i casa del pintor Aleksandar Tomasević.

El caiman continuava allà, somatitzant la vibració del tramvia, quan aquest artista es va rebel·lar contra el realisme socialista. Quan, darrere d’aquests finestrals, un vessament cerebral se’l va emportar, jove, el 1968. I quan tres dècades després de la seva mort –cobrint l’entrada de l’OTAN a Kosovo amb el fotògraf Quim Roser– vam ajudar a salvar part de la seva obra sense saber qui era.

Els albanesos calaven foc a cases sèrbies a Kosovska Mitrovica i vam topar amb una família que, desesperada, ens va demanar ajuda per treure tot el que es pogués de casa seva abans que fos saquejada, incloent-hi molts quadres “del meu oncle, un pintor important”: era el nebot de Tomasević.

És un punt irreal contemplar avui la seva obra exposada al Museu Nacional de Sèrbia i veure en diversos punts de Belgrad grans pintades amb el desig d’un tramvia que ja mai no arribarà: “Quan l’exèrcit torni a Kosovo”.

La bèstia va sobreviure als bombardejos alemanys i als sis-cents avions nord-americans que, tres anys després, van deixar anar bombes en catifa i van acabar matant les feres del zoo que el bombardeig nazi no havia aconseguit esbudellar. Excepte el caiman.

La línia 2 del tramvia no deixava de passar, i la bèstia continuava allà, travessant la llarga i autogestionada felicitat titista i el convuls poder de Milosević, que va rebentar Iugoslàvia i la caiguda del qual, el 2000, em va impartir una lliçó magistral sobre els límits de l’art.

La turba opositora va assaltar la boutique de luxe –anomenada Skandal– que el fill de Milosević tenia al número 18 del carrer Knez Mihailova, i vaig recollir del terra els interessants trossos trencats d’un mirall per exposar-los – amb altres peces– com un happening balcànic a Barcelona. Però l’autèntic happening no va ser el meu; va ser el de la dona de fer feines que, després de l’exposició, els va veure sobre la meva taula i els va llançar on es llancen els miralls trencats: a les escombraries.

Amb el nacionalisme serbi de Milosević transvestit avui en el de Vučić, m’acosto al local que ocupava la boutique que vaig veure assaltar: avui hi venen maquillatges. Cars, esclar.

El caiman va sobreviure a la mort de la seva companya caimana als anys seixanta i a l’amputació d’una pota per gangrena, i allà continuava, al costat del tramvia, quan l’OTAN va bombardejar Belgrad el 1999. Va sobreviure un cop més, com ha sobreviscut a l’intent d’aixecar una torre Trump al damunt de les dues moles de la seu de l’ Estat Major de l’ Exèrcit mossegades pels míssils nord-americans: continuen allà, com enormes fòssils del final de Iugoslàvia.

Si s’hagués construït, la torre Trump s’aixecaria just davant del Ministeri d’Exteriors serbi, l’edifici on els alemanys havien muntat el 1941 l’emissora de ràdio per als seus soldats a Europa i el nord de l’Àfrica. Un dia va arribar a l’emissora un tinent de l’ Afrika Korps amb un disc, una cançó gravada feia dos anys i del qual amb prou feines s’havien venut set-centes còpies. La van radiar cada nit per tancar la programació i la cançó va acabar esclatant com un desig en tots els fronts: era Lili Marleen .

El caiman continuava allà quan aquesta cançó, des de la capital sèrbia, conqueria els soldats que es mataven per o contra Hitler. I quan, el 2008, vaig dormir tota una nit –per denunciar-ho en un reportatge– a la suite d’un hotel de Belgrad amb el llit presidit per un gran retrat a l’oli del Führer .

I quan l’oposició que va tombar Milosević va assaltar –a més de la boutique del seu fill– el Parlament. De l’edifici es van saquejar més de cent obres d’art. Unes es van recuperar, i d’altres, no. Tenen la llista de les que falten, però no crec que inclogui el preciós trosset recremat de paper pintat que vaig recollir de les escombraries quan netejaven el socarrimat saló dels passos perduts, el rastre d’un fil molt moscovita: la seu del Legislatiu va ser decorada als anys trenta per l’arquitecte Nikola Krasnov, un dels milers i milers de russos blancs que, fugint dels soviets, van refer la seva vida a Sèrbia. Va ser ell qui va triar el paper pintat i qui, abans d’exiliar-se amb la revolució, va dissenyar el palau de Ialta on Stalin, Churchill i Roosevelt redibuixarien el món.

La bèstia contempla avui un nou èxode rus, l’èxode que fuig de la guerra contra Ucraïna. També són milers i milers de russos, però tancats en el seu propi món, sense barrejar-se amb els serbis. Si l’ onada del 1917 era blanca, aquesta onada és d’un color indefinit: no estan contra Putin ni a favor. Són d’una modernor asèptica. Els únics locals de Belgrad on es prohibeix fumar són els seus.

M’acosto al Moskva, l’impecable hotel estil secessió rus construït el 1908, quarter general de la Gestapo durant l’ocupació i on sempre han servit el millor steak tartare de Belgrad. El caiman continuava allà quan, el juliol del 1992, vaig dormir en una de les seves habitacions –la mateixa on un dia va dormir Trotski– abans de partir amb cotxe cap al setge de Sarajevo.

Hi vaig anar amb Jean Hatzfeld, net del net del capità Dreyfus i reporter estrella de Libération . Volia aprendre la intensitat de l’ofici, i amb aquest periodista vaig aprendre moltes coses, entre les quals que una bala dumdum pot penetrar a la teva cama i que –com li va passar a ell– te l’hagin d’amputar.

Allà continuava la bèstia quan, tres anys després, vaig partir des del mateix Moskva cap a les Krajinas, que l’exèrcit croat reconqueria als serbis. Encara conservo el full imprès amb el logotip de l’hotel on el recepcionista em va apuntar el nom de tres dels seus familiars desapareguts. Em va pregar que els localitzés. No els vaig trobar mai.

I aquí continua aquesta mirada de triàsic superior, al costat del tramvia que passa arran del zoo en un pendent del Kalemegdan, la fortalesa entre Orient i Occident que els otomans van provar d’arrabassar a la cristiandat el 1456. Ho va impedir l’hongarès János Hunyadi, el cavaller blanc: quatre anys després va inspirar a Joanot Martorell el nom de Tirant lo Blanc . De la seva victòria a Belgrad en va néixer la tradició de repicar les campanes de les esglésies al migdia.

Una bèstia al pendent d’aquesta bella elevació sobre els rius Sava i Danubi, el curs dels quals van seguir –arran d’aigua– els míssils occidentals que continuen sense cicatritzar al centre de la ciutat: la capital dels serbis enterra amb honors els seus genocides.

No es té notícia de cap caiman que hagi viscut tants i tants anys.

I, quan es desperti, Belgrad encara serà allà.