No fa tants anys que els emigrants érem nosaltres, els del sud d'Europa, els que ara anem de moderns. Alfredo Landa i José Sacristán a 'Vine a Alemanya, Pepe' (Pedro Lazaga, 1971).

Totes les històries d'emigració s'assemblen, més enllà del passaport i del color de la pell. Els en compto una. En un país pobre, endarrerit i sota un règim autoritari, Mohamed decideix emigrar a Europa. Viu en un poble on no hi ha futur i suporta la vigilància de clergues obsessionats amb la repressió sexual. Un dels seus amics emigra i quan torna a l'estiu compta meravelles. Quan per fi ell arriba a un país europeu descobreix que el seu amic va exagerar una mica, per no confessar la vida que portava. Així que Mohamed, que ha arribat sense papers, cau en mans de les màfies, un compatriota explotador, i ha de donar part del seu sou per poder treballar. Només li ofereixen ocupacions dures que els d'allà no volen fer. Té jornades esgotadores fent fins a tres treballs diferents. A més, ell i els seus amics no s'adapten a l'impacte amb una altra cultura i els seus costums dissoluts i immorals, de nefasta influència per a les seves dones, que de cop es posen minifaldilla. “Tots hem pensat tornar”, li diu un company. Bé, els acabo d'explcar Vine a Alemanya, Pepe (1972, Pedro Lazaga), amb el gran Alfredo Landa d'emigrant. Només he canviat Pepe per Mohamed. Aquests érem nosaltres, se sent molta simpatia pel pobre Pepe i les seves penalitats. Ara som molt moderns.

Els explico una altra pel·lícula, aquesta vegada italiana. És Pane i cioccolata (1973, Franco Brusati) amb Nino Manfredi, que fa d'emigrant a Suïssa, pencant de cambrer. Com a bona comèdia italiana, és molt més amarga. Un company li pregunta per què allà mirin mal els italians, i li diu: "Som massa. Dos milions d'estrangers en una població de zinc. És una invasió". Encara que conclouen que si no fos per ells a veure qui hi havia a treballar. Les seves peripècies per seguir el país sense papers i passar per suís arriben al punt que al final es tenyeix de ros, per semblar-ho. L'escena més famosa és quan entra a un bar i hi ha un partit d'Itàlia. Tots es fiquen amb els italians i ell també, per dissimular, però quan marca Itàlia no ho pot resistir i es posa a cridar gol com un boig, i així es descobreix. Una altra rossa que estava amb ell tampoc no era suïssa: era una espanyola amb perruca.

La setmana passada es va morir Sandro Mazzola, estrella de l'Inter dels seixanta i setanta, i entre els articles d'homenatge hi va haver un d'escriptor que a la seva infantesa vivia a Suïssa. Contava que amb 14 anys va a veure un amistós Suïssa-Itàlia el 1970 a Berna, molt emotiu per a tots els immigrants italians, que somiaven una victòria per donar-li als morros als suïssos. Però el partit va ser malament, perden 1-0 fins que, faltant cinc minuts, Mazzola va empatar, i per a ell va ser el gol més bonic de la seva vida. Comptava el context polític: tres mesos abans s'havia celebrat el referèndum sobre l'anomenada iniciativa Schwarzenbach, un polític d'extrema dreta, admirador de Franco, que estava obsessionat amb l'Überfremdung, traduïble com a “estrangerització” del país, encara que millor no donar més idees en aquest camp: proposar-lo. 10% de la població (llavors eren el 17%, i més de la meitat, italians). És curiós recordar-ho ara que Meloni vol limitar els alumnes estrangers a un 30% a les classes italianes. La participació va ser altíssima, un 75%, i al final un 54% dels suïssos va votar “no”. Eren altres temps. Nosaltres, els de llavors, tampoc no som els mateixos. Més seriosos, i potser una mica pitjors. Íñigo Domínguez a El País.