EL PODER ÉS AL CARRER

 

"People Have the Power". La recentment guardonada amb el Premi Princesa d'Astúries, Patti Smith ens ho recorda des de fa dècades: el poder és al carrer, la gent té el poder. Aquesta ha estat sempre la bandera dels grans moviments socials al llarg de la història. Neixen quan el sentiment d'injustícia esdevé més fort que la por i quan la ciutadania, especialment els joves, deixa de creure que les institucions siguin receptives a les seves demandes.

És exactament el que està succeint avui en bona part d'Europa. França viu últimament episodis de tensió social i aldarulls d'una intensitat que semblava impensable fa només unes dècades. Darrere de les imatges de contenidors cremats i enfrontaments amb la policia hi ha sovint un malestar acumulat, una sensació d'abandonament i la percepció que les regles del joc ja no ofereixen oportunitats reals per a una part creixent de la població. Quan les vies de representació perden credibilitat, el carrer acaba ocupant l'espai que la política deixa buit.

A Espanya, afortunadament, la protesta relacionada amb l'habitatge s'ha expressat fins ara de manera cívica i democràtica. Les acampades de Madrid i Barcelona no són una anècdota ni una moda passatgera. Són el senyal d'alarma d'una generació que veu com l'accés a un habitatge digne es converteix en una missió gairebé impossible.

I és precisament aquí on apareix la bescantada generació Z. Durant anys s'ha repetit que era una generació individualista, hiperconnectada però desmobilitzada, més preocupada pels algoritmes que per la realitat. Avui, però, són molts d'aquests joves els que lideren assemblees, organitzen protestes i omplen places reclamant un futur viable. Han entès abans que ningú que la crisi de l'habitatge no és només un problema econòmic: és un obstacle que impedeix emancipar-se, formar una família o construir un projecte de vida amb unes mínimes garanties.

Quan una societat accepta que els seus joves treballin i, malgrat això, no puguin accedir a una llar, està assumint una forma de fracàs col·lectiu. I quan aquest fracàs es prolonga durant anys, la indignació deixa de ser una reacció puntual i es transforma en consciència social.

Alguns intentaran desacreditar aquestes mobilitzacions. Altres les reduiran a una protesta juvenil més. Però s'equivoquen. El que està emergint és una demanda de dignitat. Una exigència que qüestiona un model on un dret bàsic s'ha convertit massa sovint en un objecte d'especulació.

La història ens ensenya que els grans avenços socials no acostumen a començar als despatxos. Comencen quan la ciutadania s'organitza, s'expressa i obliga els poders públics a reaccionar. El carrer no substitueix la democràcia; sovint la desperta. La pregunta és si els responsables polítics escoltaran el missatge a temps. França mostra què pot passar quan el malestar es cronifica. Les acampades de Madrid i Barcelona ofereixen, encara, una oportunitat perquè aquesta energia es tradueixi en reformes i no en frustració. Perquè quan una generació sencera arriba a la conclusió que el futur se li escapa de les mans, el problema ja no és només l'habitatge. És la confiança mateixa en el sistema.I és aleshores quan ressona, amb més força que mai, el vell lema de Patti Smith: People Have the Power