GENERACIÓ Z: EL FRACÀS ÉS NOSTRE

La Generació Z s'ha convertit en el blanc perfecte, l'ase dels cops. Se'ls acusa de ser fràgils, impacients, addictes a les pantalles, poc compromesos amb la feina i excessivament sensibles davant la frustració. Empresaris, educadors, tertulians i opinadors professionals competeixen per diagnosticar tot allò que, segons ells, no funciona en els joves d'avui.

Però hi ha una pregunta que apareix massa poc en aquest debat: qui els ha educat?

Resulta còmode assenyalar els adolescents i els joves adults com si fossin una espècie apareguda espontàniament. Com si haguessin crescut sols. Com si no fossin el producte de les decisions, els valors i les prioritats dels adults que ara els critiquen. Durant anys els vam dir que podien aconseguir qualsevol cosa si s'esforçaven. Que el talent sempre acabava triomfant. Que estudiar era la garantia d'un futur millor. Després els hem lliurat un món on un títol universitari ja no garanteix una feina digna, on comprar un habitatge és una quimera per a molts i on el futur es percep més com una amenaça que com una promesa.

Els retrèiem que visquin pendents del mòbil. Però van ser els adults els qui van posar una pantalla a cada butxaca. Els critiquem per la seva necessitat d'aprovació constant mentre les grans plataformes tecnològiques, creades i dirigides per adults, han convertit l'atenció humana en una mercaderia. Els recriminem la falta de concentració després d'anys consumint i promovent un model digital basat en l'estímul permanent.

També ens sorprèn la seva fragilitat emocional. Però durant dècades hem construït una societat cada vegada més protectora amb els fills i més competitiva amb els adults. Hem eliminat moltes petites frustracions de la infància i, alhora, els hem preparat per entrar en un mercat laboral implacable. El resultat és una contradicció evident: els exigim resiliència després d'haver-los evitat massa obstacles.

La Generació Z és també la primera que ha crescut sota una sensació gairebé permanent de crisi. Han viscut recessions econòmiques, una pandèmia global, guerres retransmeses en directe i advertiments constants sobre l'emergència climàtica. Mentre les generacions anteriors imaginaven un futur millor que el dels seus pares, molts joves d'avui simplement esperen que no sigui pitjor. I malgrat tot, encara ens sorprèn la seva ansietat.

Potser hauríem de deixar de preguntar-nos què els passa als joves i començar a preguntar-nos què els hem fet. Potser el problema no és que qüestionin determinats models laborals, sinó que aquests models ofereixen cada cop menys seguretats. Potser no són menys ambiciosos, sinó més escèptics. Potser no són més dèbils, sinó més conscients de les seves vulnerabilitats.

Cada generació hereta les conseqüències de les anteriors. La Generació Z no és una excepció. És el mirall on es reflecteixen dècades de decisions polítiques, econòmiques, tecnològiques i educatives preses per altres. Per això, quan sento algú afirmar que aquesta és una generació perduda, no puc evitar pensar que s'equivoca de subjecte. Si hi ha alguna generació que hauria de sotmetre's a examen, no és la que acaba d'arribar. És la que els ha deixat el món que ara habiten.