Parlant amb un psicòleg que vaig conèixer fa uns dies en una trobada amb altres professionals m’explicava com n’és de difícil reconèixer el patiment aliè. De vegades no es nota. I, així i tot, hi és. M’ho explicava en veu baixa, en una sala plena discutint precisament d’això­, amb la resignació de qui ha conegut el que costa demanar ajuda.

La solitud es pot instal·lar en una vida sense alterar res del que es veu des de fora. Fins que un dia tot falla. És el que li va passar a una dona jove a qui ara tracta en teràpia. Una top en el seu àmbit. Fa tres caps de setmana va acabar a urgències psiquiàtriques, exhausta, després de patir un atac d’ansietat. En entrar a la consulta, un altre pacient que esperava a la sala d’espera va preguntar, sorprès, al seu acompanyant com podia ser allà una “noia guapa”. La pregunta tenia una mica d’incredulitat, gairebé de protesta. Com si algú hagués comès un error. Com si la bellesa, la joventut o una aparença saludable poguessin servir de coartada contra el dolor. “Però allà era ella”.

No és una història aïllada. La salut mental es deteriora i els joves figuren entre els més afectats per l’estrès, la depressió i l’ansietat. Mentrestant, continuem tractant el patiment emocional com una cosa que els passa als altres, una esquerda on no convé acostar-se massa. Hem aixecat una cuirassa, encara que no tots tenen la mateixa. La jove de qui em parlava el psicòleg ha començat a acceptar el que li passa. Potser el més difícil no ha estat arribar fins allà, sinó deixar de fer veure que no feia falta.

No necessitem més influenciadors, sinó més psicòlegs i psiquiatres

D’altres busquen respostes a les xarxes socials. El 60% dels joves que utilitzen TikTok acaben autodiagnosticant-se algun problema de benestar emocional. Teclegeu #mentalhealth i observeu la desfilada: milions de visualitzacions, confessions, símptomes, falsos remeis...

A les xarxes, el relat més dramàtic sol emportar-se l’atenció. També els likes. El malestar troba així una recompensa immediata, i torna a explicar-se, a mesurar-se, a exhibir-se. Es crea un bucle ansiós amb públic. Allà fora hi ha molt de soroll; per dins, un enorme silenci.

No necessitem més influenciadors, sinó més psicòlegs i psiquiatres. Compartir el que ens passa pot alleujar. Però, al núvol, les paraules només troben algoritmes que les amplifiquen i una economia de l’atenció que les converteix en mercaderia. La teràpia treballa amb una persona, no amb un producte. Potser per això desconcerta tant aquella pregunta a la sala d’espera. Encara esperem que el dolor es presenti d’alguna manera. Que avisi. Que tingui l’aspecte adequat.

Susana Quadrado Mercadal, la foto és de Getty Images