QUAN LA MENTIDA NO SEMBLA MENTIDA

Aquest matí he escoltat a Rac1 un comentari que m'ha deixat pensant. El motiu era un vídeo difós pel Partit Popular en què apareixien dirigents i persones vinculades al PSOE recreats mitjançant intel·ligència artificial. Les seves cares son reconeixibles. Les seves veus semblen autèntiques. Les seves paraules, però, mai no han estat pronunciades. La discussió no girava tant al voltant del contingut polític del vídeo com a una qüestió molt més inquietant: què passarà d'aquí a deu o quinze anys, quan algú es trobi amb aquestes imatges fora de context? Quantes persones seran capaces de distingir una paròdia política d'un enregistrament real?

Tendim a creure que veurem venir l'engany. Que una falsificació evident continuarà sent evident per sempre. Però l'experiència ens demostra el contrari. La nostra memòria és molt més fràgil del que ens agrada admetre. Durant segles, per manipular la realitat calia alterar fotografies, editar documents o inventar testimonis. Era un treball laboriós. Avui n'hi ha prou amb un ordinador i un bon model d'intel·ligència artificial per fabricar un discurs mai pronunciat, una escena que no va existir mai o una confessió inventada amb un grau de realisme que fa tot just uns anys semblava ciència-ficció.

El que és veritablement preocupant no és que puguem ser enganyats avui. És que puguem ser enganyats demà.

D'aquí a uns anys, és possible que el vídeo original hagi desaparegut, que els aclariments periodístics s'hagin perdut i que només sobrevisqui un fragment compartit milers de vegades. Aleshores algú podria trobar-se amb ell i pensar: "Recordo haver vist això". I, en certa manera, tindria raó. Ho deu haver vist. El que no sabrà és que mai va passar.

La paradoxa és que aquest perill afecta especialment els que han crescut envoltats de tecnologia. Hi ha una creença molt estesa segons la qual els nadius digitals tenen una capacitat innata per detectar enganys a internet. Tot i això, diversos estudis apunten precisament en la direcció contrària. Alguns treballs han conclòs que els joves de la generació Z tenen més dificultats per distingir entre notícies veritables i falses que generacions de més edat.

Potser no és una qüestió d'intel·ligència ni de formació. Potser té a veure amb l'entorn informatiu on vivim. Les generacions més grans van créixer en un món on la informació passava per un nombre limitat de filtres: diaris, ràdios i cadenes de televisió. Els joves actuals reben cada dia centenars d'estímuls procedents de TikTok, Instagram, YouTube, grups de missatgeria i plataformes on la velocitat importa més que la verificació.

Mai no hem tingut accés a tanta informació. I, alhora, mai no havia estat tan difícil saber què mereix la nostra confiança.

L'arribada de la intel·ligència artificial agreuja encara més aquest fenomen. Ja no es tracta només de notícies falses. Parlem de proves falses. D'imatges falses. D'àudios falsos. De records potencialment falsos.  Potser el gran desafiament democràtic dels anys vinents no és només combatre la mentida, sinó conservar la capacitat de demostrar què és veritat.  Perquè quan qualsevol imatge pugui ser fabricada i qualsevol veu pugui ser imitada, la pregunta deixarà de ser si alguna cosa ha passat realment.

La pregunta serà si encara som capaços de creure a les proves quan les tenim davant. I aquesta, em temo, és una amenaça molt més profunda que qualsevol vídeo electoral.

El video se puede ver en Huffington Post.