LA BANDA SONORA D'UN MALESTAR

Fora de la música, tot, fins i tot la soledat i l’èxtasi, és mentida. Ella és justament ambdues, però millorades. Només la música pot crear una complicitat indestructible entre dos éssers. Una passió és moridora, es degrada com tot allò que participa de la vida; mentre que la música pertany a un ordre superior a la vida i, per descomptat, a la mort. - EM. Cioran.

Hi ha protestes que neixen en una assemblea i protestes que neixen en una cançó. Les primeres acostumen a explicar un conflicte. Les segones aconsegueixen una cosa més difícil: convertir-lo en una emoció compartida. Aquests dies, la crisi de l'habitatge ha trobat banda sonora. Una trentena de músics catalans han posat veu a una causa que fa temps que creix als barris, a les xarxes socials i a les converses de sobretaula. Una cançó no canviarà una llei, no abaixarà un lloguer ni aturarà un desnonament. Però pot fer una altra cosa: recordar que darrere les estadístiques hi ha persones.

La cultura sempre ha estat un refugi, però també una eina de mobilització. Les cançons de protesta no van desaparèixer amb els vinils ni amb les guitarres de la Transició. Només han canviat de format. Avui circulen per Spotify, Instagram o TikTok. Continuen fent la mateixa feina: crear comunitat.

Potser aquesta és una de les grans novetats dels moviments socials contemporanis. El treballador que omplia fàbriques ha deixat pas a una societat molt més fragmentada. Hi ha autònoms, treballadors remots, repartidors, estudiants eterns i joves que encadenen contractes precaris. Organitzar aquesta diversitat és més difícil. I, precisament per això, els símbols compartits han adquirit més importància.

La reivindicació de l'habitatge ha entès aquest canvi. Ha construït una narrativa capaç de connectar experiències molt diferents. El problema no és només el de qui rep una ordre de desnonament. També és el de qui no es pot emancipar a trenta anys, el de qui ha d'abandonar el barri on ha crescut o el de qui destina mig salari a pagar el lloguer.

Durant anys es va repetir que el mercat acabaria regulant-se sol. Que l'oferta trobaria l'equilibri. Que la situació era conjuntural. Mentrestant, els preus continuaven pujant i cada renovació de contracte es convertia en una petita loteria. La normalitat es va anar deformant sense que gairebé ens n'adonéssim.

I aquí rau, probablement, l'èxit principal d'aquest moviment. No tant en la vaga, ni en els actes multitudinaris, ni tan sols en les xifres de seguiment. El seu èxit consisteix a haver canviat el marc mental. Quan una societat deixa de considerar normal un problema, el problema deixa de ser invisible.

S'insisteix que aquesta vaga no va contra ningú que és inèdita. Només fa fata afegir-hi que és una vaga híbrida. Però els habitatges no desapareixen sols, els lloguers no es disparen per art de màgia i les lleis no les aprova l'Esperit Sant. Si hi ha un problema tan greu per convocar una vaga general, necessàriament hi ha responsables d'haver arribat fins aquí. Una altra cosa és que es reparteixin entre diversos governs i diversos partits. La novetat no és que no hi hagi culpables; la novetat és que ningú no sembla voler assumir la culpa.

Perquè tota transformació política comença molt abans que arribi al Parlament. Comença quan algú troba les paraules per explicar allò que milions de persones ja sentien, però no sabien expressar. De vegades és un discurs. De vegades és una manifestació. I de vegades és simplement una cançó. Però, un cop has sentit la melodia del problema, ja no és tan fàcil continuar fent veure que no existeix.