Són les dues del migdia. Notícies. El 26% dels cotxes de Barcelona se salten els semàfors en vermell, no respecten els passos de vianants, superen la velocitat permesa i un 13% circula contra direcció. Aquesta situació s'agreuja un any darrere l'altre sense que les autoritats hi posin remei.. Us imagineu l'impacte que tindria una notícia d'aquesta mena? El caos a la ciutat seria més insuportable que ara i caurien en cascada les reaccions polítiques, en especial dels promotors de l'implacable pla d'inducció a l'odi cap als ciutadans que van amb cotxe.

Doncs bé, aquestes dades són reals, però no corresponen als cotxes sinó als conductors de patinets, segons el resultat de l'últim baròmetre del RACC. Els patinets utilitzen l'espai públic de Barcelona com el seu vedat privat de manera continuada i flagrant des de l'eclosió d'aquest mitjà de transport. El problema s'ha agreujat per la tolerància policial i oficial i fins i tot pels discursos polítics protectors d'aquesta modalitat incívica de moure's. A més, la immensa majoria d'usuaris de patinet no sap que des del gener és obligatori estar registrats i disposar d'una assegurança, a banda de portar el casc.

Hi ha qui està convençut que el caos circulatori és una especialitat local, una mena de denominació d'origen. Res més reconfortant que pensar que vivim envoltats d'incívics únics al món. El problema és que el món existeix. Només cal passar uns dies en qualsevol gran capital per descobrir que els embussos, els clàxons histèrics, les motos temeràries i els vianants suïcides no són patrimoni de ningú. Són una producció global. 

Aquí ens agrada molt lamentar-nos dels semàfors. Sobretot dels vermells. Aquella llum ofensiva que, sense consultar-nos l'opinió, pretén retenir-nos entre trenta i seixanta segons. Una autèntica vulneració dels drets humans. L'escena és coneguda. El semàfor marca vermell. No circula cap vehicle. El ciutadà observa l'asfalt desert amb una expressió que oscil·la entre la perplexitat i la indignació moral. Per què hauria d'obeir una màquina? Qui és aquell fanàtic de l'ordre que pretén arrabassar-li mig minut de vida?

I travessa. Ho fa convençut que està exercint el sentit comú. Mai no se sent un infractor. Els infractors sempre són els altres. Aquí cal rescatar l'actitud dels jubilats, experts a tenir una pressa inexistent, i no només davant al semàfor, també a la cua del súper, sempre tenen pressa. Encara que possiblement, saltar-se un semàfor en vermell, és l'únic risc, l'única infracció que poden aspirar a cometre.

El fenomen no és nou. Els nostres avis ja saltaven semàfors, travessaven per on els convenia i improvisaven normes pròpies molt abans que existissin els patinets, les xarxes socials o els experts en mobilitat urbana. La impaciència és una tecnologia antiga. De fet, potser el gran malentès és creure que la mobilitat moderna consisteix a desplaçar-se. En realitat consisteix a esperar. Esperar que canviï el semàfor. Esperar el bus. Esperar que avanci la cua. Esperar que l'altre conductor deixi de consultar el mòbil. La ciutat és una escola de paciència per a una societat que ha decidit abolir-la.

I aquí apareix la contradicció més deliciosa: els mateixos que protesten perquè un semàfor els fa perdre trenta segons són capaços de passar vint minuts discutint a les xarxes sobre el mal funcionament dels semàfors.

Hi ha solució?.Potser sí. Menys sermons i més intel·ligència. Semàfors adaptatius que reaccionin al trànsit real. Cruïlles més simples. Itineraris més coherents. I, sobretot, una idea revolucionària que probablement fracassarà per excés d'ambició: acceptar que compartir l'espai amb milions d'éssers humans comporta petites dosis d'espera. Perquè el veritable col·lapse no és el del trànsit. És la incapacitat creixent d'una societat per suportar trenta segons de silenci davant d'una llum vermella.

Un conte a l'ús d'en Pere Calders: PER SI ALGÚ M'ESCOLTA: 

"Un dia, només per provar què passava, amb un esperit arrauxat d’aventura, vaig travessar un carrer amb un semàfor en vermell. No ho aconsellaria pas a ningú! No tan sols em van atropellar dos vehicles alhora, sinó que vaig haver d’aguantar uns insults d’aquells que deixen tota la família en entredit.

Ara, amb la lliçó apresa, condueixo la cadira de rodes amb un respecte absolut a les regles del trànsit".