"Ens hem transformat en autòmats que viuen sota la il·lusió de ser individus dotats de lliure albir." Aquesta observació d’Erich Fromm, escrita a mitjans del segle XX, conserva una vigència gairebé inquietant. Potser més que una descripció psicològica és una intuïció filosòfica: la sospita que l’ésser humà, mentre proclama la seva llibertat, s’ha anat lliurant voluntàriament a formes cada vegada més subtils de dependència.
Fromm no parlava d’unes cadenes visibles. L’autòmat modern no és un esclau que obeeix ordres sota amenaça. És algú que ha après a identificar els seus desitjos amb els desitjos del sistema que l’envolta. Creu decidir lliurement, però sovint només escull entre opcions que altres han dissenyat abans per a ell. La seva submissió resulta gairebé perfecta perquè no es presenta com una imposició, sinó com una expressió de la seva pròpia voluntat. La tragèdia és que aquesta adaptació proporciona una sensació immediata de seguretat. Ser com els altres, pensar com els altres, consumir com els altres, redueix l'angoixa de la diferència. L'individu deixa d'estar sol davant el vertigen de l'existència. Tanmateix, el preu és alt: la pèrdua progressiva d'allò que el fa irrepetible.
Els filòsofs existencialistes van advertir del mateix perill amb altres paraules. Kierkegaard veia en la multitud una forma de dissolució de la persona. Heidegger parlava del "se", aquell subjecte impersonal que decideix per nosaltres què és correcte pensar, sentir o desitjar. No diem "jo penso", sinó que reproduïm allò que "es pensa"; no afirmem "jo vull", sinó allò que "es vol". La vida acaba convertint-se en una representació col·lectiva interpretada per milions d'actors que han oblidat el seu paper original.
Aquest procés adquireix avui una nova dimensió. Les xarxes socials, els algoritmes i la cultura de la hiperconnexió no imposen una doctrina única. Fan una cosa més sofisticada: ens retornen constantment una imatge de nosaltres mateixos construïda a partir de dades, preferències i comportaments previs. Ens converteixen en consumidors de la nostra pròpia predicció. La llibertat continua existint formalment, però cada vegada es mou per camins més estrets.
Paradoxalment, mai no havíem disposat de tantes eines per expressar la individualitat i, alhora, mai no havia estat tan intensa la pressió per semblar-nos els uns als altres. La singularitat es converteix en un producte de mercat. L'autenticitat es ven empaquetada. La rebel·lia adopta patrons estandarditzats. Fins i tot la diferència és sovint una forma més de conformisme.
Aquesta tensió revela una veritat profunda: l'ésser humà no només tem la manca de llibertat; també tem la llibertat mateixa. Ser realment lliure implica assumir la responsabilitat de construir un sentit propi, sense garanties absolutes. Implica acceptar la incertesa. Davant d'aquest vertigen, molts prefereixen refugiar-se en identitats prefabricades, grups, ideologies o consignes que ofereixen respostes immediates.
És aquí on la reflexió de Fromm esdevé més punyent. El problema no és simplement polític ni econòmic. És espiritual en el sentit més ampli del terme. Quan l'espontaneïtat desapareix, quan les emocions es converteixen en reaccions programades i els pensaments en ecos, la vida continua funcionant biològicament, però perd densitat existencial. Es viu, però no s'habita la pròpia vida. Potser per això la insatisfacció contemporània adopta formes tan paradoxals. Darrere l'optimisme obligatori, del culte a la productivitat i de la permanent exhibició de felicitat, persisteix una sensació difusa de buit. No és un buit material, sinó ontològic. La percepció que alguna cosa essencial s'ha extraviat pel camí.
La pregunta final que planteja Fromm continua oberta: què significa ser un individu en una societat que premia l'adaptació? La resposta no sembla trobar-se en un individualisme més agressiu ni en una rebel·lia purament estètica. Potser rau en la recuperació de la capacitat de pensar, sentir i crear sense demanar permís constantment a la mirada dels altres. Perquè la llibertat no consisteix només a poder triar. Consisteix, sobretot, a saber d'on neixen les nostres eleccions. I és possible que la forma més sofisticada de servitud sigui precisament aquella que ens convenç que som lliures mentre deixa de pertànyer-nos el nostre propi jo.

Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
En aquest bloc no s'accepten comentaris d'anònims.