Quan van aparèixer les primeres imatges dels aldarulls associats a Blocus, molts observadors van buscar explicacions ràpides: vandalisme, delinqüència oportunista, jovent sense referents, fracàs educatiu. Com passa sovint, probablement hi havia una mica de tot això. Però també hi havia alguna cosa més nova i inquietant.

L'article de Màrius Fort a La Vanguardia d'avui, apunta un concepte especialment interessant: l'embut de mobilització. El mateix mecanisme que utilitza el màrqueting per transformar curiosos en clients és capaç de convertir espectadors en participants. Primer arriba el missatge viral. Després el grup restringit. Més tard la comunitat. Finalment, l'acció. És una arquitectura gairebé industrial.

Aquesta lògica em recorda inevitablement la sèrie britànica The Undeclared War. Allí no hi ha grans exèrcits ocupant territoris ni declaracions solemnes de guerra. El camp de batalla és la informació. Les armes són els algoritmes, les xarxes socials i la capacitat de sembrar por, confusió o indignació. La victòria consisteix a aconseguir que una societat es desestabilitzi tota sola. La sèrie planteja una pregunta incòmoda: què passa quan les emocions col·lectives poden ser amplificades, dirigides i explotades a escala massiva?. Potser la pregunta ja no pertany a la ficció.

També hi ressona, encara que des d'una perspectiva molt diferent, l'esperit d'Anonymous. La màscara de Guy Fawkes simbolitzava una multitud sense líder visible, una identitat col·lectiva construïda a Internet. La diferència és que allò que en els inicis de la cultura digital es presentava com una eina d'activisme contra els abusos del poder avui pot ser utilitzat per gairebé qualsevol causa, noble o miserable.

La mateixa xarxa que pot organitzar campanyes solidàries, coordinar ajuda durant una catàstrofe o denunciar injustícies també pot convocar saquejos, alimentar l'odi o convertir la frustració en munició política. Aquest és el veritable problema. No tant els disturbis en si mateixos, sinó la facilitat amb què una emoció individual es transforma en comportament col·lectiu.

Durant dècades es va pensar que Internet afavoriria societats més informades i més lliures. En part ha estat així. Però també hem descobert que els éssers humans continuem sent extraordinàriament predictibles. Sabem quins missatges desperten por, quins alimenten ressentiment i quins ofereixen la il·lusió de pertinença a una causa superior.

L'embut funciona perquè toca fibres molt humanes. Un adolescent que busca entreteniment a TikTok no està buscant participar en uns aldarulls. Igual com un jove que consulta consells sentimentals no pretén acabar en la masclosfera. Però els algoritmes no treballen amb intencions; treballen amb probabilitats. I cada clic és una petita empenta. 

Per això potser l'aspecte més preocupant dels episodis de Blocus no és la violència visible als carrers. És el procés invisible que la precedeix. Aquell recorregut silenciós que transforma individus dispersos en multituds sincronitzades. Abans les masses es reunien a les places. Ara es formen dins del mòbil. I mentre continuem discutint si el problema és un grup de joves, una ideologia concreta o una xarxa social determinada, potser ens escapa la qüestió fonamental: qui construeix els embuts que condueixen fins allà?

Perquè les guerres del segle XXI cada vegada s'assemblen menys a les que imaginàvem. I cada vegada més a una notificació. O, per ser exactes, a una guerra híbrida disfressada de notificació. Abans sentíem els tambors. Ara sentim una vibració a la butxaca. I això, probablement, és més inquietant.