LES PASTERES QUE NO CESSEN

Canàries va viure dissabte la jornada amb més rescats de migrants durant els 32 anys d'història de la ruta canària, segons el balanç fet per Salvament Marítim. En aquestes 24 hores, els vuit vaixells desplegats per l'organisme públic i per la Guàrdia Civil es van fer servir per socórrer 14 piragües amb 1.488 persones a bord. Segons els testimonis demanats pels serveis d'assistència, les travesses fins a la petita illa canària van durar entre quatre i set dies. Les piragües havien sortit del Senegal, Gàmbia i Mauritània. La major part dels migrants van desembarcar a El Hierro, una illa que en els darrers anys ha esdevingut un dels principals punts d'entrada de les embarcacions procedents de la costa africana.

El Govern de les Canàries insisteix des de fa temps que la capacitat d'acollida de l'arxipèlag és limitada i reclama una distribució més gran dels recursos i dels migrants entre les diferents comunitats autònomes. Les autoritats canàries també demanen reforços permanents en matèria sanitària, assistencial i de seguretat per poder gestionar un fenomen que sovint supera les possibilitats de les administracions insulars.

Per la seva banda, el Govern d'Espanya manté una estratègia basada en la vigilància marítima, la cooperació amb els països d'origen i trànsit de la migració, i l'atenció humanitària a les persones rescatades. Madrid defensa que la col·laboració amb estats com Mauritània o el Senegal és clau per reduir les sortides i combatre les xarxes de tràfic de persones.

Els experts coincideixen que les causes del fenomen són múltiples: la manca d'oportunitats econòmiques, la inestabilitat política, els conflictes armats, els efectes del canvi climàtic i la pressió demogràfica en diverses regions africanes. Aquests factors continuen alimentant l'esperança de milers de persones que veuen Europa com una alternativa per millorar les seves condicions de vida.

Mentrestant, l'acumulació constant d'arribades juga també a favor d'una certa normalització del fenomen. Les xifres ocupen titulars durant unes hores i després desapareixen de l'agenda informativa fins al següent desembarcament massiu. Mentre les administracions insisteixen en la complexitat del problema i en la necessitat de solucions a llarg termini, creix la percepció que la situació s'ha convertit en una emergència crònica davant la qual ni la política espanyola ni bona part de l'opinió pública semblen capaços de reaccionar amb la mateixa intensitat que desperten altres crisis. Entre el debat sobre fronteres, competències i recursos, el risc és que s'acabi assumint com a rutina allò que, en realitat, continua sent un drama humà de primer ordre.