NI 'PUNYETERA' GRACIA

 He de confessar la meva predilecció pels polítics avorrits. Gent grisa que sembla que és allà per casualitat i que exerceix el càrrec de rigorós incògnit. No us estranyi que un dels meus favorits sigui Guy Parmelin, president de Suïssa, un home el rostre del qual difícilment reconeixerien bona part dels seus compatriotes i el seu escàndol imaginable més gran seria presentar-se amb el segon botó de la jaqueta cordat. O l’anterior canceller alemany, Olaf Scholz , que feia que veure créixer l’herba semblés un esport d’alt risc; o la primera ministra danesa, Me­tte Frederiksen: la seva gran fita en matèria de comunicació popular va ser una foto en què apareixia menjant un entrepà de verat. Com us podeu imaginar, Macron lluint pectorals mentre vacil·la amb la moto d’aigua, Trump explicant acudits sobre envair algun lloc o la senyora Meloni posant-se les mans als pits i pronunciant el seu nom no són precisament sants de la meva devoció.

Digueu-me aixafaguitarres, però sempre he pensat que un president del Govern no hauria d’actuar com un animador de creuers ni com un latin lover; ni un ministre com un meritori d’El club de la comèdia. Notant per una qüestió de decòrum com per una elemental compassió cap al públic: per bona voluntat que hi posin, als polítics Déu no acostuma a cridar-los pel camí de l’entreteniment, i la trista veritat és que no solen tenir ni punyetera gràcia.

Us dic tot això per una tendència cada vegada més acusada en la política espanyola, que sembla que porta els nostres representants a disputar l’escenari al gran Eugenio, Torrebruno o Yola Berrocal per vendre els seus èxits –que, d’altra banda, solen brillar per la seva absència– en la governança del país. Per descomptat, n’exceptuo Salvador Illa, que no desentonaria gens en una convenció calvinista. És la tendència que explica, per exemple, la recent presència d’Irene Montero i Gabriel Rufián a 'La revuelta' amb la noble finalitat d’il·lustrar el públic sobre les virtuts cíviques del cunnilingus –que no seré jo, un veritable entusiasta, qui ho discuteixi– i reivindicar el tantes vegades infravalorat “menjar el cul” (sic), que tantes bones estones ens ha fet passar. Confesso que ignorava que tals matèries formessin part del debat polític na­cional, però s’aprèn una cosa nova cada dia. I quan algú, com Santiago Abascal dilluns en el mateix programa, ni es molesta a fer-se el graciós, la cosa no millora: es torna més inquietant.

La política convertida en espectacle té un inconvenient: tard o d’hora apareix la realitat. No pretenc que els nostres representants compareguin amb cara de pomes agres. Això ja ho solen fer als debats parlamentaris que tant han fet per elevar la salut democràtica del país. Ni que s’abstinguin de ballar, cantar i enjogassar-se amb qui els vingui de gust. El que em costa d’entendre és que aquestes expansions esdevinguin part de la comunicació política. Enteneu-me: la gent massa animada pot estar molt bé per anar a fer unes canyes –tendeixo a pensar que solen ser uns ploms–, però prefereixo que s’ocupi de l’administració pública algú més semblant a Manuel Azaña que a José Luis Rodríguez, El Puma. Tampoc no em sembla una exigència desmesurada.

Probablement, la culpa és nostra, que hem passat gustosament de ciutadans a espectadors. I als primers cal donar-los ex­plicacions, mentre que als segons n’hi ha prou amb man­tenir-los entretinguts. Un ciu­tadà vol saber on van els seus diners, què redimonis ha passat amb Rodalies i quina ma­ledicció bíblica ha caigut als trens, l’educació i l’habitatge. L’espectador, en canvi, es dona per content que la pròxima ocurrència sigui més entretinguda que l’anterior.

I així, entre tafaneries de sèrie B, floretes sobre sexe oral i conservadorisme per a cunyats, passem del llenguatge a l’argot, dels principis als eslògans i de les idees a les ocurrències. El problema és que la política convertida en espectacle té un inconvenient: tard o d’hora apareix la realitat.

Venim d’enterrar desenes de persones per una nova tragèdia ferroviària. Davant d’aquest desastre, el que el país necessita és serietat, rigor i trans­parència. Qualsevol cosa menys una coreografia de gestos per a les càmeres de gent molt popular, molt desinhibida i entregada a les nobles tasques d’agradar-se a si mateixa i fer passar bou per bèstia grossa. Hi ha moments en què la realitat exigeix alguna cosa més que una altra performance.

Per fer el pallasso ja hi ha professionals. I, en general, força millors al capdavant.

Javier Melero al capdavant. La foto és de RTVE/EFE