Que cinc països membres hagin acordat crear a Rwanda el primer centre de deportació de migrants fora de la Unió Europea és la millor prova que el populisme xenòfob ja ha conquerit Europa. Aquest és el veritable triomf de la ultradreta: no ha necessitat guanyar eleccions per guanyar la política. Ha substituït les esperances per la por. I Rwanda s'ha convertit en una tomba més per a la història de la dignitat europea.

Europa, que durant segles va saquejar Àfrica sense pietat en nom de la civilització, la raó i el progrés per produir-hi explotació, violència, esclavitud i una deshumanització guiada per la cobdícia insaciable, torna els seus ulls a Àfrica. Precisament a Rwanda, que simbòlic, aquella terra de matxets –llegeixin Jean Hatzfeld– que tant va recordar els nostres pitjors genocidis.

Allà, a Rwanda, amb els drets humans penjant d'un filferro, volen que acabin els indesitjables. Els que ningú a Europa vol. Les nostres tenebres. Això ens va mostrar Joseph Conrad a la seva novel·la, on aboca l'exercici d'un poder sense límits. On porta l'horror, l'horror d'una ultradreta que ja ha guanyat sense necessitat de vèncer a les urnes. El que abans era marginal ja ocupa el centre. Un gir copernicà polític, ètic, identitari. Europa ja és 'el cor de les nostres tenebres'. Només que ara les deslocalitza per amagar-les.

Sembla que el projecte Bibby Stockholm  no va acabar de funcionar, al govern britànic li permetia aturar i traslladar automàticament el país d'origen als migrants mentre es tramita la petició d'asil. Utilitzen l'increment del 60% en l'arribada d'embarcacions el 2022 respecte a l'any anterior com a justificació. La xifra de gairebé 4.000 migrants arribats a pasteres a través del canal de la Manxa no té comparació amb l'arribada massiva pels fluxos migratoris nord-africans. Tot i això, la migració irregular és un debat d'àmplia importància en l'opinió pública, i la campanya del Brexit n'és un exemple perfecte. 

Tampoc no ha acabat de funcionar l'anomenat model Meloni, que és, en essència, un sistema que desplaça fora de la Unió tota la part dura del procés migratori. Itàlia ho ha provat amb Albània, on ha aixecat instal·lacions finançades i gestionades per Roma però situades en territori albanès. Allà es registra els nouvinguts, se n'estudien les sol·licituds de protecció i es manté els que ja tenen una ordre d'expulsió. 

El 2020 un escrit premonitori sobre la distopía d'Alfonso Cuarón a 'Hijos de los hombres' acabava així: Y ahora llegan los mesías de las soluciones fáciles y rápidas. No miréis al mar, nos dicen. No alarguéis vuestras manos ni abráis las vuestras. No son como vosotros... echémosles  fuera, nos dirán. Aquellos que nos roban el trabajo y el futuro. Aquellos que tampoco son como nosotros... Al final, un día anunciarán que sobran todos los que no son rentables. Que no merecen los hospitales, las escuelas o los asilos. Y estos seremos nosotros. Nosotros, los europeos en general que sabemos de qué va esto de emigrar, lo hicimos con creces el siglo pasado, pero ya lo hemos olvidado, y  es que no hay nada peor para un inmigrante que el inmigrante anterior.

Dinou dels 27 governs de la UE consideren que aquesta és una “solució innovadora”, com va quedar reflectit en una carta conjunta enviada al juny. Altres, especialment Espanya i França, han criticat el pla i en qüestionen la utilitat. Fins ara, només el 28% de les expulsions que es dicten s'acaben materialitzant per falta d'acord entre els països europeus. Per tant, aproximadament el 78% dels sol·licitants que haurien de ser expulsats roman a la Unió Europea.

Europa va construir la seva identitat sobre la promesa que Auschwitz, Srebrenica i els horrors del segle XX no es tornarien a repetir sota cap forma. Avui no tanca els indesitjables després de filats dins de les seves fronteres: els externalitza. Els embarca cap a un altre continent i aparta la mirada. Potser aquesta és la derrota més profunda: no que hagi guanyat la ultradreta, sinó que Europa hagi deixat de reconèixer-se al mirall dels seus propis valors.

Al final, la qüestió no és què fer amb els migrants. La qüestió és què fer amb una Europa que, per no veure les ombres, ha decidit deportar-les. I quan una democràcia comença a exportar-ne la consciència, ja no està resolent un problema: està renunciant a si mateixa.