Al pas que anem, no ens haria de sorprendre que algun dia un nen preguni: avi, que era un pagés?, i és que sembla inevitable l'extinció de la pagesia, la Generalitat xifra en 43.000 les hectàrees de conreu abandonades, hectàrees que sovint servien de tallafocs en cas d'incendis. 
He recuperat aquest escrit del 20 de març de 2011, que malauradament és vigent a dia d'avui, encara que la pandemia podria ser que hagués jugat momentàniament a favor de la pagesia.

LA LENTA AGONIA DE LA PAGESIA

“Els pagesos són l’1 % de la població i representen el 66% dels pressupostos públics europeus. La pregunta és: Ens podem permetre el luxe de tenir pagesos que malbaraten l'aigua de tots?, planten el que no han de plantar en molts casos (només perquè està subvencionat per Europa) o toquen els pebrots manifestant-se i tallant carreteres, per més raó que tinguin en queixar-se dels preus que els hi paguen els majoristes. Aquesta és la visió que ens han venut de la pagesia, però el tema és molt més complex que aquest reduccionisme dels urbanites.
M'explicava el dissabte un ramader (dels dos que queden entre Sabadell i Terrassa) que cada vegada li surt menys a compte criar els xais, que li paguen al mateix preu que fa deu anys i amb el que s'ha apujat el pinso i els requisits que demana la Generalitat per documentar als animals, amb anal·lisi de sang, cost de veterinari i paperassa en general. Em deia que continua perquè el noi vol seguir, que si no fos per a ell, entre el bestiar i els terrenys on i planta blat i farratge treballant-hi a sol i serena cada dia de l'any, no li surt a compte. 
La culpa de que tinguem fruites de tots tipus tot l'any no és dels consumidors, simplement és una questió de Mercat, i ens ho ofereixen, i decidim comprar-ne o no, depén del criteri de cadascú, a casa en això som molt tradicionals, la fruita es compra la del temps, com hem fet sempre.
El que comentava al començament és el que em diu el cap, que representa la lògica i en principi també el sentit comú, aquest cap em diu que potser a Europa en general no ens podem permetre el luxe de tenir i mantenir els pagesos, que en no ser rendible el seu treball i el producte que conreen més l'aigua que gasten, seria més lògic deixar-ho córrer i adquirir aquests productes alimentaris en general als països del tercer món que molt més ho necessiten i ens poden proveir dels mateixos productes a un millor preu.
(Entrar ara en si aquest seria un comerç just i si els productors rebrien la recompensa per la seva feina o és quedaria en mans dels intermediaris, és una altra qüestió, però ho comento per que no em sia retret) Però aleshores deixo el cap a banda, i penso en els dissabtes quan surto a passejar amb la bicicleta, m'agrada baixar per la vora del Ripoll fins a Ripollet i veig els jubilats que tenen els seus horts on hi cultiven de tot, i on cada pagès és un savi entès en la matèria i el del costat no hi entén res, i viceversa, i m'aturo a comprar-els-hi tomàquets, enciams o el que s'escaigui. Tenir un tros de terra és molt més que una distracció de jubilat, és aquest sentit d'arrelament que tenim en trepitjar aquesta terra, aquesta sensació que és la nostra mare que ens ha alimentat durant segles.
I no és aquesta una visió bucòlica, si més no realista de la necessitat de l'home de sentir-se com els arbres i les plantes arrelat a la seva pròpia terra. Em temo que la comunitat Europea no és conscient de la problemàtica de la gent del camp, i no enfoca les dificultats que hi han per que se’n puguin sortir de la manera correcta. No tot s'arregla amb subvencions aleatòries, que acaben generant una certa acomodació i adaptació momentània, però sense cap visió de futur, i si bé és cert que potser alguns sectors com el de l'avellana són ja insostenibles i s'han de deixar morir per onerosos, la percepció és que s'hauria de cuitar més la gent de la terra, estudiant que convé i és necessari plantar i on, segons les característiques del terreny. De fet a la gent de l'avellana fa mes de tretze anys ja se'ls hi va dir que no podien seguir i se'ls varen donar solucions alternatives però no varen fer cas de l'administració; i malgrat no confiar hom massa en la administració, en aquest cas crec tenien i tenen tota la raó.
Hi ha gent que està innovant amb cultius ecològics, a petita escala de moment però que poden créixer i aquest seria un dels camins a seguir. Jo no sóc entès en la matèria, malgrat haver nascut a pagès, sóc home de ciutat, però potser caldria escoltar-los més als pagesos, que segur tenen i molt a dir i solucions a aportar per continuar fent el que han feta tota la vida, cultivar la terra. Perquè en el fons, ells representen essència de la vida humana, tan deformada per la vida a ciutat. La terra durant segles ens ho ha donat tot, i no és just ara que li donem l'esquena a ella i als qui la treballen, per comoditat o simplement per interessos purament econòmics de la mundialització. 
S'ha de tenir en compte que el canvi climàtic afecta tambè a la pagesia, i s'ha de canviat el producte a conrear adaptant-lo a la nova situació. O així m'ho sembla a mi, i no es tracta de si estic encertat o no en els meus plantejaments, sinó de parlar-ne i escoltar als afectats, perquè el problema és que no se'n parla; a Espanya almenys parlen de l'Espanya buida, però a Catalunya no sento que es parli de la Catalunya buida, i aqui la culpa es tota del Govern de la Generalitat, o del seu desgovern.
Ja posat, he recordat aquest escrit del 2011 quan la guerra del cogombre amb Alemanya, que tambè va portar cua. I una pregunta que us faig: perquè tot l'any hi ha taronges i en canvi no hi ha mandarines?.

 La lluita de la pagesia per tenir futur, és un interessant article que busca solucions per sobreviure... El podeu llegir aquí.