💭Un soldat alemany al front rus ja deixava clar fa un segle a 'La Vanguardia' que tots som uns pringats. A l'hivern de 1915, l'enviat especial de La Vanguardia al front balcànic es va creuar amb un grup humà caminant sobre la neu. Eren els habitants de Gradesnitza -una llogaret en l'actual Macedònia de l'Nord- fugint de l'avanç alemany. El periodista, Gaziel, els va descriure com una "multitud escombrada de la seva terra com despulles d'escombraries humana, carn torturada, ànimes embogides".
Un dia em vaig acostar a Gradesnitza. Vaig preguntar pel habitant més ancià i em van portar a casa dE Naido: tenia dos mesos quan Gaziel va cobrir des d'aquestes muntanyes la wagneriana caiguda de Sèrbia.
-¿Recorda a la seva família comentar com tot el poble va fugir el 1915 de l'avanç alemany? -li vaig preguntar.
Em va mirar en silenci.
-I vostè com ho sap? -va deixar anar una mica sorprès i desconfiat.
-Perquè llegeixo La Vanguardia -li vaig contestar.
D'aquí a pocs dies, l'1 de febrer, el nostre diari complirà 140 anys, un bon motiu per reviure dos moments estel·lars de la cobertura més estel·lar que La Vanguardia ha fet en tota la seva història: la Primera Guerra Mundial.
Per qué desempolvarlos? Perquè no són passat: les mateixes pulsions humanes que marcaran el futur del món nien submergides en una hemeroteca nascuda el 1881.
"Però matar per matar, perquè sí, no. ¿Per què? ¿No és veritat? Tots som homes ... ¿No és veritat? "
El primer moment estel·lar va ocórrer a l'estiu de 1916 en el front rus. És la conversa entre l'enviat especial de La Vanguardia -Enrique Domínguez Rodiño- i un soldat alemany apostat en primera línia.
-Si algú treu el cap per les trinxeres russes, ¿ho pot vostè veure des d'aquí? -va preguntar el reporter.
-Depèn -va contestar el soldat alemany.
-I si ho veu, què fa, dispara el seu fusell sobre ell?
-Depèn.
-Com, depèn?
-Sí, depèn. No sempre dóna temps a agafar el fusell. A més, ¿per a què? ¿No és veritat? No sempre es tenen desitjos de matar un home, que potser queda al descobert per distracció. Ells tampoc tiren sempre contra nosaltres. ¿Per què? És clar, hi ha ocasions en què no hi ha més remei, en què és necessari. Però matar per matar, perquè sí, no. ¿Per què? ¿No és veritat?
-Però això és la guerra.
-Sí, és la guerra. Però un home més o menys què més dóna?... I tots som homes ... ¿No és veritat? ¿Per què?
És, potser, la millor conversa de guerra mai publicada en aquesta secció. Un soldat alemany, fa un segle, deixant clar als lectors de La Vanguardia el que unia la seva trinxera amb l'enemiga: tots som uns pringats.
L'altre moment estel·lar va ocórrer en el front occidental a l'estiu de 1915. voltant per Reims, Gaziel va saber que, en un punt del front, francesos i alemanys havien pactat aturar cada tarda els projectils per recollir aigua d'una deu situat entre les dues trinxeres. Sortien, a la mateixa hora, dos soldats francesos d'una banda i dos alemanys per un altre. I el nostre reporter va anar a veure-ho. A través d'un periscopi.
Els dos soldats francesos van començar a omplir els seus cubs mentre els dos alemanys -un d'ells amb una pipa als llavis- esperaven al seu costat. "Els quatre homes es miraven de vegades, però cap entreobria els llavis -escriu Gaziel-. En això, l'alemany que fumava la pipa va dir alguna cosa al seu company, denotant amb els seus gestos que se li havia extingit el braser. El seu compatriota es va posar les mans a les butxaques i arronsar les espatlles, com indicant que no tenia amb què donar-li foc. Llavors, simplement, amb un gest molt pla, un dels francesos va allargar al seu enemic un encenedor automàtic. L'alemany el va agafar, va encendre la seva pipa amb ell i el va tornar al seu amo, amb un signe de cap per donar-li les gràcies ".
"Els dos grups es van separar sense mirar-se. No van intercanviar ni una sola paraula. Si tot això és veritat, i si és veritat aquesta escena tan simple que acabo de veure... On és l'enemic? reflexiona Gaziel-. És possible que aquests quatre homes siguin enemics mortals? Per quina raó? Què hi ha d'incompatible entre ells? Si no es van veure ni van parlar mai en la seva vida, quines poden ser les ofenses que han de venjar militarment? Quan la guerra acabi, dos d'aquests homes es diran vencedors i els altres dos, vençuts. Però, vencedors o vençuts de què? ".
"On és l'enemic?", Es preguntava Gaziel al cor de l'suïcidi europeu. Potser en la teva pròpia trinxera, com avui saben als Estats Units.
A les muntanyes on Gaziel va relatar la caiguda de Sèrbia vaig trobar a un granger. Em va portar a unes males herbes que, creia ell, amagaven làpides. Les desbrossar amb una dalla i van aparèixer tres estrelles de David. Les tombes de tres soldats jueus alemanys que van donar la seva vida per Alemanya.
