Una tarda Amalfitano va sortir al pati en mànigues de camisa com un senyor feudal surt a cavall a contemplar la magnitud dels seus territoris. Abans havia estat tirat pel terra del seu estudi obrint caixes de llibres amb un ganivet de cuina i entre aquestes n’havia trobat un de molt estrany, que no recordava haver comprat mai i que tampoc recordava que ningú li hagués regalat. El llibre en qüestió era el Testament geomètric de Rafael Dieste, publicat per Ediciones del Castro a la Corunya, el 1975, un llibre evidentment sobre geometria, una disciplina que Amalfitano a penes coneixia, dividit en tres parts, la primera una “Introducció a Euclides, Lobatchevski i Riemann”, la segona dedicada a “Els moviments en geometria”, i la tercera part titulada “Tres demostracions del V postulat”, sens dubte la més enigmàtica atès que Amalfitano no tenia ni idea de que era el V postulat ni en que consistia, i a més a més no l’interessava saber-ho, tot i que això últim potser no sigui atribuïble a la seva falta de curiositat, que la tenia i en grans quantitats, sinó a la calor que escombrava per las tardes Santa Teresa, una calor seca i polsegosa, de sol agrit, a la que era impossible sostreure’s llevat que un hom visqués en un pis nou amb aire condicionat, que no era el seu cas.
La edició del llibre havia estat possible gràcies al concurs d’alguns amics de l’autor, amics que quedaven immortalitzats, com si d’una fotografia de fi de festa es tractés, en la pàgina 4, on normalment solen aparèixer las dades de l’editor. Allí deia: La present edició és un homenatge que ofereixen a Rafael Dieste: Ramón BALTAR DOMÍNGUEZ, Isaac DÍAZ PARDO, Felipe FERNANDEZ ARMESTO, Fermín FERNANDEZ ARMESTO, Francisco FERNANDEZ DEL RIEGO, Álvaro GIL VARELA, Domingo GARCIA-SABELL,Valentín PAZ-ANDRADE i Luís SEOANE LOPEZ. A Amalfitano li semblà, almenys, una costum estranya posar el cognoms dels amics en majúscula, mentre el cognom de l’homenatja’t estava en minúscules. En la solapa s’advertia que aquell Testament geomètric ”eren en realitat tres llibres, “amb la seva pròpia unitat, però funcionalment correlacionats pel destí del conjunt”, i després deia “aquesta obra de Dieste, decantació final de les seves reflexions i investigacions a propòsit de l’espai, la qual noció es troba implicada en qualsevol ordenada discussió sobre els fonaments de la Geometria”.
En aquest moment a Amalfitano li semblà recordar que Rafael Dieste era un poeta. Un poeta gallec, naturalment, o fincat des feia molt a Galícia. I els seus amics i patrocinadors del llibre també eren gallecs, hi és clar, o afincats des de feia molt a Galícia, on Dieste probablement havia donat classes a la universitat de a Corunya o de Santiago de Compostel·la, o podria ser que ni tan sols hagués donat classes a la Universitat sinó en una escola secundaria, ensenyant geometria a vailets de quinze i setze anys i mirant per la finestra el cel permanentment encapotat de Galícia a l’hivern i la pluja que cau a piques. I a la contra solapa hi havia alguna dada més sobre Dieste. Deia: “Dins de la producció de Rafael Dieste, variada, però no voluble, sinó cenyida a las exigències d’un procés personal en que la creació poètica i la especulativa es troben com polaritzades per un mateix horitzó, el present llibre te els seus mes directes antecedents en el Nou tractat del paralelisme (Buenos Aires, 1958) i en treballs més recents: Variacions sobre Zenón de Elea i que és un axioma, aquest seguit – en el mateix volum – pel titulat Mobilitat i semblança”.
Així que a Dieste, pensà Amalfitano, la cara regalimant-li suor a la que si adherien microscòpiques motetes de pols, la passió per la geometria no li venia de nou. I els seus patrocinadors, sota aquesta nova llum, deixaven de cop de ser els amics que es reuneixen cada nit al casino per beure i parlar de política o de futbol o d’amistançades, per convertir-se amb la velocitat del llampec en honorables col·legues d’universitat, alguns jubilats, sens dubte, però altres en plena activitat i tots benestants o mitjanament benestants, lo que no evitava, certament, que, una nit si i l’altra no, es reunissin, com a intel·lectuals de província, es a dir com homes profundament solitaris però també com homes profundament autosuficients, al casino de a Corunya per beure un bon conyac o un whisky i parlar d’intrigues i d’amistançades mentre les seves dones o, en el cas dels vidus, les seves criades estaven assegudes davant de la tele o preparant el sopar. En qualsevol cas, per Amalfitano, el problema residia en com havia arribat aquest llibre a una de les seves caixes de llibres.
Durant mitja hora furgà en la seva memòria, mentre fullejava el llibre de Dieste sense prestar-li massa atenció, i finalment concluí que tot allò era un misteri que de moment l’excedia, però no es va rendir. Li preguntà a Rosa, que en aquell moment estava tancada al bany, maquillant-se, si aquest llibre era seu. Rosa el mirà i va dir que no. Amalfitano li pregà que el mires un altre cop i li digués amb total seguretat si era seu o no. Rosa li preguntà si se sentia malament. Em sento perfectament, va dir Amalfitano, però aquest llibre no és meu i ha aparegut en una de les caixes de llibres que vaig enviar des de Barcelona. Rosa li contestà en castellà que no es preocupés i continuà maquillant-se. Com no em tinc de preocupar, va dir Amalfitano, també en castellà, si em sembla que estic perdent la memòria. Rosa tornà a mirar el llibre i va dir: Potser sigui meu. Estàs segura?, preguntà Amalfitano. No, no és meu, va dir Rosa, segur que no, la veritat és que és la primera vegada que el veig. Amalfitano deixà a la seva filla davant del mirall del bany i tornà a sortir al jardí devastat, on tot era de color marró clar , com si el desert s’hagués instal·lat al voltant de la seva nova casa, amb el llibre penjant de la mà. Recapitulà les possibles llibreries on l’hauria pogut comprar. Buscà en la primera pàgina i en la última i en la contraportada alguna senyal i trobà, en la primera pàgina, l’etiqueta tallada de la Llibreria Follas Novas S.L., Montero Ríos, 37, telèfons 981-59-44-06 i 981-59-44-18, Santiago. Evidentment no Santiago de Xile, únic lloc del món on Amalfitano era capaç de veure’s a si mateix en un estat de catatonia total, capaç d’entrar en una llibreria, agafar un llibre qualsevol sense ni tan sols mirar la portada, pagar-lo i anar-se’n. Es tractava, era obvi, de Santiago de Compostel·la a Galícia. Per un instant Amalfitano pensà en un viatge de peregrí pel camí de Santiago.
Va caminar fins al fons del pati, on la seva tanca de fusta es trobava amb un mur de ciment que protegia la casa veïna. Mai havia reparat en ell. Bardes envidriades, pensà, la por dels propietaris a les visites no desitjades. El sol de la tarda es reflectia en las arestes dels vidres quan Amalfitano renuà el passeig pel seu jardí devastat. La barda del costat també estava eriçada de vidres, però allí abundaven més els vidres verds i marrons de botelles de cervesa i alcohol. Mai, ni en somnis, havia estat a Santiago de Compostel·la, va tenir que reconèixer Amalfitano aturant-se a l’ombra que la barda del costat esquerra proporcionava. Però això en realitat importava poc o res, algunes de les llibreries que freqüentava a Barcelona tenien un fons comprat directament a altres llibreries d’Espanya, llibreries que saldaven els seus fons o que feien fallida o, les menys que feien la doble labor de llibreria i distribuïdora. Probablement aquest llibre arribà a les meves mans a Laie, pensà, o a la Central, on va anar a comprar un llibre de Filosofia i el dependent o la dependenta, emocionada perquè a la llibreria s’hi trobaven Pere Gimferrer, Rodrigo Rey Rosa i Joan Villoro discutint sobre la conveniència o no de volar, sobre els accidents aeris, sobre si és més perillós enlairar-se que aterrar, introduí, per error, el llibre en la meva bossa. La Central, probablement. Però si així hagudes succeït jo hauria descobert el llibre en arribar a casa i obrir la bossa o el paquet o el que fos, llevat, clar, que durant el camí de tornada m’hagués succeït quelcom terrible o espantós que elimines qualsevol desig o curiositat per examinar el meu nou o els meus nous llibres. Podria ser, fins i tot, que obris com un zombi el paquet i deixés el llibre nou sobre las tauleta de nit i el llibre de Dieste en la prestatgeria dels llibres, aclaparat per quelcom que acabava de veure al carrer, potser un accident automobilístic, potser un atracament a ma armada, tal vegada un suïcida en el metro, encara que si jo hagués vist quelcom així, pensà Amalfitano, sens dubte ara ho recordaria o almenys conservaria dins meu un record vague. No recordaria el Testament geomètric, però si que recordaria l’incident que em feu oblidar el Testament geomètric. I per si això fos poc, el problema més gran, en realitat, no residia en l’adquisició del llibre sinó en com aquest havia anat a parar a Santa Teresa en l’interior de les caixes amb llibres que Amalfitano, abans de partir, havia seleccionat a Barcelona.
¿En quin moment de submissió absoluta havia posat aquest llibre allí?
¿Com havia pogut embalar un llibre sense adonar-se que ho feia?
¿És que pensava llegir-lo quan arribes al nord de Mèxic?
¿Pensava iniciar amb ell un estudi erràtil de geometria? ¿I si aquest era el seu pla, perquè l’havia oblidat només arribar a aquella ciutat aixecada en mig del no res?
¿És que el llibre havia desaparegut de la seva memòria mentre la seva filla i ell volaven cap a l’oest?
¿O havia desaparegut de la seva memòria mentre ell esperava, ja a Santa Teresa, l’arribada de les seves caixes de llibres?
¿El llibre de Dieste s’havia esvaït com un símptoma secundari de jet-lag?
.
Amalfitano tenia unes idees un tant peculiars al respecte. No las tenia sempre, pel que tal vegada seria excessiu anomenar-les idees. Eren sensacions. Idees – joc. Com si s’acostés a una finestra i es forcés a veure un paisatge extraterrestre. Creia (o li agradava creure que creia) que quan un està a Barcelona aquells que estan i que son a Buenos Aires o al DF no existeixen. La diferencia horària era tan sols uns màscara de la desaparició. Així, si un viatjava d’improvís a ciutats que en teoria no haurien d’existir o encara no posseïen el temps apropiat per posar-se dempeus i emmetxar-se correctament, es produïa el fenomen conegut com a jet-lag. No pel teu cansament si més no pel cansament d’aquells que en aquell moment, si tu no haguessis viatjat, haurien d’estar adormits. Quelcom semblant a això, probablement, ho havia llegit en alguna novel·la o en algun conte de ciència ficció i ho havia oblidat.
Aquestes idees o aquestes sensacions o aquests desvariegis, a banda, tenien el seu costat satisfactori. Convertia el dolor dels altres en la memòria d’un. Convertia el dolor, que és llarg i natural i que sempre guanya, en memòria particular, que és humana i breu i que sempre s’escapoleix. Convertia un relat bàrbar d’injustícies i abusos, un udolar incoherent sense principi ni final, en una historia ben estructurada on sempre hi cabia la possibilitat de suïcidar-se. Convertia la fuga en llibertat, fins i tot si la llibertat només servia per seguir fugint. Convertia el caos en ordre, encara que fos al preu del que comunament es coneix com cordura.
I encara que després Amalfitano, en la biblioteca de la universitat de Santa Teresa, trobà dades bibliogràfiques sobre Rafael Dieste que confirmaren el que ja havia intuït o l’hi havia deixat intuir don Domingo Garcia-Sabell en el pròleg, titulat “La intuïció il·luminada” i on fins i tot es concedia el luxe de citar a Heidegger (Es gibt Zeit. Hi ha temps), durant aquell capvespre en que recorregué com un latifundista medieval el seu reduït fons erm, mentre la seva filla, com una princesa medieval, s’acabava de maquillar davant del mirall del banc, no aconseguí recordar de cap de les maneres, ni perquè i on havia comprat el llibre ni com aquest havia acabat embalat i expedit juntament amb altres exemplars més familiars i més estimats rumb a aquesta populosa ciutat que desafiava al desert entre la frontera de Sonora i Arizona. I aleshores, juts aleshores, com si fos una pistoletada de sortida d’una sèrie de fets que es concatenarien amb conseqüències unes vegades felices i altres vegades funestes, Rosa sortí de casa i va dir que se n’anava al cinema amb una amiga i li preguntà si tenia claus i Amalfitano va dir que si i escoltà com la porta es tancava de cop i després les passes de la seva filla que recorrien el caminoi de lloses mal tallades fins la minúscula porta de fusta del carrer que no l’hi arribava ni a la cintura i després les passes de la seva filla en la acera, allunyant-se en direcció a la parada de l’autobús i després el motor d’un cotxe que s’engegava. I aleshores Amalfitano caminà fins la part davantera del seu jardí estrallat i estirà el coll i en treure el cap al carrer no va veure cap cotxe ni Rosa i apressà amb força el llibre de Dieste que encara sostenia en la seva mà esquerra. I després mirà al cel i va veure una lluna massa gran i massa arrugada, tot i que encara no havia caigut la nit. I després es dirigí una altra vegada cap el fons del seu jardí empobrit i durant uns segons es quedà quiet, mirant a destra i sinistra, davant i darrera, per si veia la seva ombra, però encara que era de dia i cap a l’oest, en direcció a Tijuana, encara brillava el sol, no aconseguí veure-la. I aleshores es fixà en els cordills, quatre fileres, lligats, per una banda, a una espècie de porteria de futbol de dimensions més petites, dos pals de no més d’un metre vuitanta enterrats en la terra i un tercer pal, horitzontal, clavetejat als altres per ambdós extrems, lo que els hi concedia, a més a més, certa estabilitat, i del que penjaven els cordills fins uns ganxos fixats en la paret de la casa. Era l’estenedor de roba, encara que només va veure una brusa de Rosa, de color blanc amb brodats ocres al coll, i un parell de calces i dues tovalloles que encara regalimaven. A la cantonada, en un casota de totxos, hi havia la rentadora. Durant una estona es quedà quiet, respirant amb la boca oberta, recolzat en el pal horitzontal de l’estenedor. Després entra a la casota com si li faltés oxigen i d’una bossa de plàstic amb el logotip del supermercat al que anava amb la seva filla a fer la compra setmanal va treure tres agulles per la roba, que ell s’entestava a dir-ne “gossets”, i amb elles enganxà i penjà el llibre d’un dels seus cordills i després tornà a entrar a casa seva sentint-se molt més alleujat.
La idea, per suposat, era de Duchamp.
