Imaginem 50.000 persones a qui per la seva condició vital no se'ls permet acudir a un centre hospitalari. No és un costum malvat. És una decisió meditada per qui té el poder per ordenar aquesta segregació. Amb aquest argument arrenca una pel·lícula que s'acaba d'estrenar. És clar, la cinta té més ingredients. Davant la impossibilitat de tenir una atenció sanitària adequada, 7.291 persones moren en pocs dies. En la majoria dels casos moren en aïllament, sense la companyia dels fills o familiars. Aquesta història dona per a una pel·lícula, però aquesta vegada l'argument no està inventat, ni escrit per creadors de ficció. Els personatges de la pel·lícula no són actors i les víctimes mortals no són figurants, són morts reals als que no es veu.
La pel·lícula que descric no està basada en fets reals, és senzillament autèntica, verídica, és tan veritat com la mateixa mort. Es titula (a hores d'ara ja ho saben) 7291, el nombre de persones que van ser deixades morir a les residències de la Comunitat de Madrid entre els mesos de març i abril de 2020, durant el període més greu de la pandèmia de covid. El film es va estrenar el 13 de novembre passat a Madrid, al cinema Verdi, després d'haver estat presentat tres dies abans a la 28a edició del Festival Cineuropa dedicat al gènere documental, que se celebra a Santiago de Compostel·la durant aquest mes. Des d'aleshores es projecta en sessions especials en cinemes de petit aforament de la Comunitat de Madrid, Barcelona i Lleida mancant altres llocs on programar-la.
No és un documental utilitzat. A diferència d'altres històries, la cinta no sembla que busqui com a primer objectiu tocar les fibres sensibles de qui ho veu. Com l'autor, Juanjo Castro, va assenyalar el dia de l'estrena, el que pretén és comptar els fets amb dades i testimonis, que el fil argumental sigui pas a pas el que va passar. La valoració l'ha de fer l'espectador.
Els seus recursos principals són les successives declaracions dels responsables de les residències, els seus treballadors, els familiars dels morts o els responsables mèdics. No hi ha veu en off. Només cal escoltar el que van dir ells en els dos únics àmbits en què s'ha investigat el que ha passat:
Primer, a la Comissió constituïda a l'Assemblea de Madrid el juliol de 2020 fins que Ayuso va aconseguir carregar-se-la. Va convocar eleccions i va impedir-ne la continuïtat per evitar que se sabés de manera oficial com es va cometre i per ordre de qui l'acte més inhumà i cruel de les comeses durant la pandèmia. El segon escenari de recerca va ser la Comissió ciutadana per la veritat a les residències, presidida pel jurista José Antonio Martín Pallín, que entre l'abril del 2023 i el març d'aquest any va escoltar els familiars dels afectats i els treballadors dels centres.
En plànols curts intercalats amb imatges dels passadissos de les residències, desenes de persones, familiars i treballadores descriuen el que van veure i van viure els dies de l'horror. Com a contrapunt, les justificacions contradictòries d'algunes autoritats sanitàries que es van prestar a executar el pla sinistre. Queda palès que les autoritats de la Comunitat de Madrid, amb la presidenta Isabel Díaz Ayuso al capdavant, decideixen des del moment que es decreta l'estat d'alarma pel Covid, discriminar les persones que viuen en residències de gent gran i impedir que siguin traslladades i ateses a centres hospitalaris. És el macabre protocol que s'inventen per no saturar la xarxa sanitària madrilenya pública. Els hospitals privats, en canvi, van estar al marge d'això. Allí no hi havia saturació i qui disposés d'una assegurança privada va poder ser traslladada a una clínica “de pagament”. En aquell moment, tots els centres hospitalaris públics i privats depenien d'un comandament únic que va fer desistiment del deure d'atendre totes les persones sense discriminar per la seva edat o lloc de residència. Hi va haver almenys quatre reformes del protocol i cadascuna va ampliar el col·lectiu de residents que no podien acudir a un hospital públic.
El director del documental va comptar a més amb altres testimonis. El de dos periodistes que van seguir el cas i especialment el del conseller de Polítiques Socials de la Comunitat madrilenya el 2020, Alberto Reyero. Aquest es va negar a acceptar la “selecció de l'espècie”, acordada per Ayuso i la seva gent i va ser marginat al Govern de la Comunitat. "Per fer el documental vaig comptar amb l'avantatge d'haver conegut amb detall el que va passar per boca de qui va estar dins de la trama", diu Juanjo Castro, director del film. Assegura que se li va acudir posar-s'hi després de llegir el llibre de Reyero, Morirán de manera indigna.
L'autor va produir el film sense finançament de ningú, sense cap subvenció i sense recórrer al crowdfunding. Als familiars dels morts els va conèixer més tard. Agrupats a la Marea de Residències, aquest col·lectiu va recolzar el documental com a mitjà per seguir exigint que es reconegui públicament l'atrocitat que van cometre les autoritats sanitàries de Madrid amb els seus pares o familiars i per aconseguir que es depurin responsabilitats. La justícia, davant la qual es van presentar diverses querelles i denúncies, ha donat en gairebé tots els casos carpetada al cas, adduint maliciosament que no es pot provar que hi hagi relació causa efecte entre la decisió de no traslladar cap als hospitals i la posterior mort. Per arribar a aquesta conclusió es desconeix quines indagacions han fet. La veritat és que se'ls va discriminar per estar allotjats en residències. Però el comportament inhumà i indigne també s'estén a les altres autoritats. Gairebé cap ha treballat per tornar-los la dignitat.
El documental, de dues hores de durada, és una pel·lícula completament autora. Juanjo Castro, amb llarga experiència professional en realització de sèries i documentals, n'és el director, productor i distribuïdor. Ha posat els diners, l'ha realitzat i s'ha ocupat de la distribució, ja que no trobava qui ho fes al sector audiovisual. Era una cosa compromesa per a qui s'hi dediqui professionalment. Ell espera que es pugui veure també a la plataforma Filmin i vol aconseguir que es difongui a Netflix ia Movistar. Emilio de la Peña, per a ctxt.es
