EL DEUTE QUE ARROSSEGARAN ELS JOVES

Mentre una part d'Espanya apagava els incendis i els polítics es tiraven els plats al cap, a les xarxes socials va emergir fa uns dies un debat de fons: el deute que arrossegaran els joves heretat de les generacions anteriors. La polèmica no és nova, però sí que té una rellevància especial a hores d'ara, en què el món llisca per un pendent perillós i hi ha qui està desorientat. O en la indefinició, que dirien els sociòlegs.
Tot va sorgir després d'unes declaracions de l'encara primer ministre francès, François Bayrou, en una entrevista en què va assegurar que “són ells [els joves] els que són les víctimes, són ells els que hauran de pagar el deute tota la vida”. “I hem aconseguit fer-los creure que calia augmentar-la encara més. No ho troben genial? Tot això pel confort d'alguns partits polítics i pel confort dels ‘boomers’, que consideren que, al cap i a la fi, tot va molt bé”, hi va afegir. Boom. En alguns sectors conservadors a X es va celebrar la sinceritat de Bayrou, que venia a concloure que els jubilats els prenen els drets als joves. Cras error.

No li falta raó a Bayrou quan afirmar que els joves francesos, igual com els espanyols, els alemanys (el canceller Mertz acaba d'anunciar que recupera la mili) o els italians, s'hauran de fer càrrec d'un elevat deute que es va acumulant per intentar garantir el progrés dels seus pares i avis.

Amb el tancament del primer trimestre d'aquest any, el deute públic espanyol va arribar a un rècord d'1,66 bilions, segons les dades oficials del Banc d'Espanya. Mesurat en relació amb el PIB, equival al 103,5% del PIB. Els economistes mesuren aquesta variable. Cal destacar que la ràtio d'endeutament espanyola s'ha reduït més de vint punts des del màxim de la pandèmia. Calia gastar i es va fer. Avui cal reduir aquella ràtio i s'està fent. PEr bé que encara queda camí a fer i l'Autoritat Fiscal (Airef) adverteix que cal continuar estrenyent el cinturó. Si mirem més enllà del Pirineu, quan es va tancar el 2024 el deute públic d'Itàlia arribava al 135,3% del PIB; la de França, al 113%, i la d'Alemanya, al 62,5%.

Els joves opinen que el seu futur és complicat i també tenen raó que la radiografia actual no és gaire encoratjadora. Segons l'Observatori de la Joventut, amb prou feines el 15% de les persones de 16 a 29 anys viu fora de casa dels pares. Dels emancipats, el 58% viu de lloguer i dedica el 92% del sou a pagar la renda. Un de cada cinc joves es troba actualment a Espanya en risc de pobresa. Les dades no enganyen i els problemes principals són dos: habitatges i salaris baixos.

Aquesta realitat coincideix amb el fet que alguns joves comencen a abraçar propostes antisistema. Recentment, l'Institut d'Estudis Fiscals, el ‘think tank’ del Ministeri d'Hisenda, publicava un informe amb una conclusió preocupant: un de cada tres joves creu que es viuria millor sense impostos. 

A les xarxes socials hi ha un corrent que destaca i promociona aquest pessimisme juvenil, en contraposició amb la situació dels seus pares i avis, i els intenta atreure. Es busca descriure una carretera que cada vegada puja més i té més corbes. Ara mateix, el partit que té més simpatia entre els joves és Vox, que fins i tot seria primera força política fins als 45 anys. Cal fer atenció a la situació demoscòpica que ha deixat el mes d'agost.

Però algú pensa que les nostres generacions passades ho van tenir fàcil? Un comentari recent a X ho resumeix així: “Sense beques, sense psicòlegs, sense terapeutes, sense internet, sense un bon abric, i de vegades sense esmorzar... així es va criar la generació que li va donar casa, abric, educació, mòbil i automòbil a la generació que avui es queixa per falta d'oportunitats, justícia social i desigualtat”.

Els joves gaudeixen d'una situació que abans no existia; això és gràcies als seus antecessors, amb qui tenen un deute

L'Espanya del 2025 no és pitjor que l'Espanya del segle passat, encara que sí que seria oportú obrir un debat sobre quin tipus de societat heretaran les noves generacions. Fa uns anys, per exemple, diversos economistes van plantejar si era oportú millorar les pensions amb l'IPC a tots els jubilats. Hi ha qui va proposar un impost extraordinari a les pensions més altes perquè una generació no es quedés enrere. No hi ha partit polític a Espanya capaç de posar aquest assumpte sobre la taula, però aquests debats són els que s'haurien de fer en les societats modernes.

Evitar un conflicte intergeneracional és clau en aquests moments d'incertesa mundial i és injust no esmentar que els joves, en el cas d'Espanya, gaudeixen d'una situació que fa anys no existia. Això també és gràcies als seus antecessors, amb qui tenen un deute. Heretaran el seu deute, però també els deuen molt. El que potser sí que fa falta és una classe política que no sigui curtterminista, que no només miri a quatre anys vista i que comenci a pensar com serà el país en dues o tres dècades. Hi ha qui ho anomena altura de mires.- Fernando H. Valls

LA CIRCULACIÓ HUMANA

Ara que tothom ha tornat ja de les seves vacances, convé recordar a Guy Debord i el que n'opina dels turistes dins la societat de l'espectacle i els seus propietaris.

"Al ser un subproducte de la circulació de mercaderies, la circulació humana considerada com a consum, el turisme, remet fonamentalment a l'oci que consisteix a visitar tot el banal. L'ordenació econòmica de la freqüentació de llocs distints és ja, per si sola, la garantia de la seva equivalència. La modernització no ha extingit únicament el temps dels viatges, els ha robat també la realitat de l'espai" 

"Els propietaris de la societat es veuen ara obligats a parlar de la contaminació, tant per combatre-la (perquè ells viuen, al cap i a la fi, al mateix planeta que nosaltres: heus aquí l'únic sentit en què es pot admetre que el desenvolupament del capitalisme ha realitzat efectivament una certa fusió de les classes) com per dissimular-la: doncs la simple veritat de les «nocivitats» i dels factors actuals dels explotats, tan vital com va ser al segle XIX la lluita dels proletaris per poder menjar. Després del fracàs fonamental de tots els reformismes del passat —que tots aspiraven a la solució definitiva del problema de les classes—, s'està esbossant un nou reformisme, que obeeix a les mateixes necessitats que els anteriors: greixar la maquinària i obrir noves possibilitats de guany a les empreses capdavanteres. El sector més modern de la indústria es llança sobre els diversos pal·liatius de la contaminació com sobre un nou mercat, més rendible pel fet que podrà utilitzar i manejar gran part del capital monopolitzat per l'Estat. Però si aquest nou reformisme té per endavant la garantia del seu fracàs, per exactament les mateixes raons que els reformismes del passat, el separa d'aquests la diferència radical que ja no té temps".

LA GRAN FLOTILLA INVENCIBLE

Mitja ciutadania va tornar ahir a la feina amb la satisfacció que gràcies als seus impostos un grapat d’homes i dones justos, somniadors i propensos al mareig salpaven de Barcelona amb el rumb cap a Gaza per posar fi a la guerra. Quin consol veure que queda gent amb consciència i no com vostè o jo!,  escriu amb la seva habitual sornegueria Joaquin Luna sobre la flotilla, que em remet al 'crucero Tutu' a la Costa Brava dels anys 70. 

A la Global Sumud Flotilla la van acomiadar diumenge els barcelonins com ningú no va acomiadar l’Armada Invencible el 1588. Abillats amb el look palestí –mocador de quadres–, els tripulants van correspondre al fervor popular amb lliçons de moral i dots per a les costellades: ja que ningú no fa res efectiu per frenar la guerra –i menys que ningú Hamàs (no confondre amb les Germanetes de la Caritat)–, aquí estem nosaltres per salvar els gazians i portar-los mitja dotzena d’ampolles d’aigua mineral sense gas a condició que les reciclin.

Com li va succeir a l’Armada Invencible i la fallida sortida des de Lisboa, la Global Sumud Flotilla es va enfrontar a unes condicions meteorològiques adverses –de segur, imprevisibles– i va haver de tornar poc després al port de Barcelona amb tanta mala sort que encara els donaria temps de veure el gol del Rayo Vallecano o de dormir a casa a risc de les bromes del veí d’escala.

L’expedició comença malament, molt malament, i té tota la pinta que aconseguirà el contrari del que perseguia conforme a uns participants que es presentaven com a candidats a immolar-se –res a veure amb el contribuent que torna a la feina–i han mostrat més por del mareig que de fer el ridícul".

Pobres gazians! Hamàs els va ficar en una guerra el 7 d’octubre del 2023 tot i saber perfectament la resposta despietada d’Israel i ara els venen a rescatar uns activistes de Barcelona, meca culinària de la Mediterrània i autoproclamada capital de la humanitat solidària. Per descomptat, cap d’ells no actua per guanyar quota electoral o de pantalla ni per refregar la mà a la cara de ningú. Com podria algú maliciar tal cosa, si és evident que el paperot aportarà vots a Vox i al partit de l’Orriols!

E LA NAVE VA

La Global Sumud Flotilla, també coneguda com la Flotilla de la Llibertat, s'ha vist obligada a tornar a port a causa del temporal que ha assotat el litoral català. L'organització ha aprofitat el que qualifiquen de “parada tècnica” per a fer alguns ajustos finals en la trentena d'embarcacions que integren la flotilla.

Després de partir a les tres de la tarda del diumenge, abrigallats per una multitud que ovacionava als tripulants al seu pas, les embarcacions es dirigien rumb a Tunísia, on estava previst que arribessin el 4 de setembre. No obstant això, després de diverses hores de travessia combatent l'onatge, l'organització va decidir pel retorn al port de Barcelona per a salvaguardar la seguretat, especialment en el cas dels vaixells de menor grandària.

Totes les embarcacions van arribar a port ben entrada la nit del diumenge, i la intenció és sortir de nou a primera hora de la tarda d'aquest dilluns. “A causa de les condicions meteorològiques perilloses, fem una prova de mar i després tornem a port per a deixar passar la tempesta. Això va implicar retardar la nostra sortida per a evitar complicacions amb les embarcacions més petites”, han assenyalat des de l'organització. “Davant vents de més de 30 nusos i la imprevisibilitat del Mediterrani, prenem aquesta decisió per a prioritzar la seguretat i el benestar de tots els participants i garantir l'èxit de la nostra missió”.

No sé a hores d'ara, les 21:45 d'avui dilluns 1 de setembre, si la Flotilla ja ha tornat a fer-se a la mar, o no, però si sé que en aquest cas l'important no és el viatge, sinó la intenció. De fet, no crec que arribin a Gaza, l'estat d'Israel ja ha dit que els titllarà de terroristes, avisats doncs estan. Per què aquesta història em té desconcertat, diguéssim que no casa amb l'actitud oficial de la resta de la gent que més o menys està afectada pel cas. En conjunt aquestes naus que van a Gaza, són més part d'un guió de Berlanga que no de Frank Capra, i encara que hi deu haver entre aquestes 300 persones gent de bona fe, temo que hi ha més d'un oportunista exhibicionista. El que passa que anys enrere no ho hauriem vist així i lloaríem aquesta expedició quasi heroica de gent desinteressada amb ganes d'ajudar als ciutadans de Gaza. 

Però fa ja temps que hem perdut la innocència i la capacitat de somiar, de creue en la bona fe de la gent, la bona fe, els fanàtics -vegeu- són tots gent de bona fe, deia Fuster, i nosaltres, ara sabem que ja no hi ha lloc per a la bona fe en aquesta societat decadent i malaltissa.  Demanem fars pels homes de terra que ens iluminin, però no sabem ni volem trobar-los. Tota aquesta societat s'ha reduït a una sola persona: Bartleby, l'escrivent: com ell, preferim no fer res, deixar-nos anar, ens hem tornat laxes, indiferents a tot i falsament interessats en tot, però des de la comoditat del sofà, no sigui que ens comprometessim.

És per això que no entenem la decisió d'aquestes 300 persones d'anar amb els vaixells fins a Gaza. I és igual que hi arribin o no, ja han assolit el seu objectiu, ja han guanyat, han aconseguit despertar-nos de la nostra indolència. Però arriben tard, i ho sento, però preferia no fer-ho, escullo seguir dormint. 

                                                                Mentrestant, la nave va.

DALÍ, LA MARQUESA, I FACERÍES

Portlligat, agost de 1949. Peter Brook, flamant director del Covent Garden, acaba de passar uns dies treballant braç a braç amb Salvador Dalí en els vestits i escenografies de l'òpera Salomé per a l'escena londinenca, amb text d'Oscar Wilde i música de Richard Strauss. En sortir de Portlligat amb els esbossos, Gal·la li reclama un rebut... “per si et passa alguna cosa”.

Poc després, Elena Escudero, marquesa de Quintanar i la seva filla adolescent María Cristina visiten a Dalí. No es coneixen massa, però tenen un bon amic en comú, Luis Escobar, marquès dels Marenys –el recorden col·leccionant pèl púbic en 'L'escopeta nacional'?–. Dalí li demana un favor: que, en el seu viatge de tornada a Madrid, li portin a Escobar els esbossos del Tenorio, que s'anava a estrenar-se al novembre en el teatre María Guerrero de Madrid. Noblesse oblige, la marquesa accedeix.

Peter Brook, la marquesa, el seu plançó, el gerent de la signatura de segurs Lloyd’s en España –Stuart Berkeley Owen– i el dramaturg, director cinematogràfic i diplomàtic Edgar Neville coincideixen aquests dies en el pintoresc Mas Castell, a Palamós, propietat del matrimoni Alberto Puig Palau i Margarita Gabarró, milionaris i mecenes. I, d'allí, els cinc parteixen cap a Madrid en automòbil, amb Neville al volant del seu cridaner Studebaker.

Són les set del matí del dimarts vint-i-tres d'agost quan, en el tram boscós de carretera que va de Tordera a Malgrat (Maresme) són interceptats, metralleta en mà, per la partida del maqui Josep Lluís Facerías, que venia de completar una temporada d'assalts a Barcelona. El llegendari Facerías i la seva colla (el Vigilis, el Quique, el Llarg i un altre no identificat) necessitaven un automòbil per a fugir a França. Els atapeïts viatgers són retinguts en un clar del bosc fins al vespre, lligats i abandonats a la seva sort.

Aconsegueixen alliberar-se gràcies a un trempaplomes que Neville portava en la butxaca i, a trancas (i, si és el cas, barrancs: van caure per un), aconsegueixen arribar fins al cuartelillo de Malgrat. Allí, sense papers que els identifiquin, els cinc són retinguts fins que Neville aconsegueix comunicar-se amb Madrid. En tot el periple, la marquesa de Quintanar s'ha enganxat els dalís al cos. Poc després, apareixerà el Studebaker, abandonat en l’Espolla. Els maquis s'havien enfrontat a la Guàrdia Civil: dos d'ells havien mort, la resta va aconseguir travessar la frontera.

La policia va trobar els passaports de Neville, comte de Berlanga de Duero, i de la marquesa de Quintanar travessats per una bala. I en la maleta de Peter Brook, els esbossos de Salomé. Com Espanya no volia reconèixer que el maqui era un problema seriós, la premsa no es va fer ressò del succés. Qui sí que va aprofitar el succeït per a publicitar la seva òpera va ser Peter Brook. El futur premi Príncep d'Astúries 2019 no va trigar a narrar a tot aquell que volgués escoltar-li –o no– uns fets amb sabor a 'viejuna' llegenda romàntica amb sarcasme britànic, fracs i 'noblotes' anarquistes. Fins i tot va convidar els assaltants, amb un anunci en la premsa de Tolosa, a l'estrena de l'obra! Però, negre sobre blanc, l'explicació més detallada no apareixerà fins al 2006, quan Michael Kustow publiqui la biografia del director teatral.

Si Brook va afegir nombrosos tocs de comèdia anglesa al seu relat, Edgar Neville va anar corregint i augmentant la seva experiència, que quedaria finalment plasmada en una entrevista amb Marí Gómez Santos, vint anys després dels fets. Antonio Téllez, biògraf del maqui, va relatar en el 2004 el succés en el seu llibre sobre Facerías, destacant l'honradesa dels assaltants.

Finalment, Franco Torre va aconseguir entrevistar la testimoni “adolescent”, Cristina Gallego de Chaves, en el 2016 (va morir set anys més tard, a l'edat de 89). Però pocs detalls va poder afegir. Cada narrador porta l'aigua al seu molí, la tenyeix del seu color favorit i li afegeix fabulosos peixos de colors. Amb tan variats i contradictoris vímets, el genial director japonès Akira Kurosawa hauria superat la seva pròpia obra mestra, Rashomon. Però acaba de sortir a la llum un document inèdit, propietat del col·leccionista Pere Vehí: una carta d'Elena Escudero, marquesa de Quintanar, dirigida als Dalí, escrita en francès i signada en la seva finca de Segòvia, on s'estava reposant de l'atracament... tan sols sis dies després dels fets. Obviant la subjectivitat de la marquesa, és el relat cronològicament més pròxim als fets del qual es té notícia.

Elena era esposa de Fernando Gallego de Chaves, VIII marquès de Quintanar, Gran d'Espanya, lusófilo i monàrquic antifranquista. El matrimoni va pagar l'avió de Sanjurjo per a unir-se a la rebel·lió, i va viatjar a Portugal per a comprar armes. Després va veure com Franco assumia tot el poder, sense donar opció als Borbons. Va acabar exiliat a Mallorca.

“A les 7 del matí –relata Elena Quintanar–, és a dir, a plena llum del dia, a 55 km de Barcelona, vam ser detinguts ‘en nom de la República’ per sis bandits armats amb metralladores: ens van baixar, ens van portar al fons d'un bosc i ens van lligar els peus i les mans fins a la mitjanit”.

Segons Neville, en albirar la partida armada, va donar una consigna a la seva tripulació: “Tots som anglesos”. Pretenia així evitar que descobrissin que en l'acte anaven dos nobles. Tota la conversa es va desenvolupar, llavors, en el francès macarrònic que se suposa han de parlar molts anglesos.

“Els individus –afegeix la marquesa de Quintanar– parlaven en català o francès perquè venien de l'Escola Terrorista de Tolosa. L'única cosa que la meva pobra filla, tremolant de por, va aconseguir va ser evitar que ens posessin els mocadors en la boca, la qual cosa segurament ens hauria ofegat perquè la nostra gola, de por, estava seca com a fusta”.

Neville, després de donar mostra de les amenaces del maqui –“si no els matem estem fotuts”–, detalla que van estar unes hores amagant la seva nacionalitat, parlant en francès fins que “la nena va demanar en espanyol un got d'aigua. La seva mare i jo la fulminem amb la mirada, i viu de miracle, perquè jo vaig estar a punt de dir que aquesta nena era la meva benvolguda amiga Pilar Primo de Rivera”. Quan el maqui va descobrir el passaport i va veure la filiació nobiliària de Quintanar, “em van dir milionària i feixista. Desafortunadament –prossegueix en la seva carta– no soc milionària i afortunadament no soc feixista”.

Sobre els dibuixos de Dalí, conscient del seu valor econòmic, Quintanar escriu: “Quan vaig veure les metralladores en la carretera, el meu primer impuls va ser agarrar les maquetes i ho vaig fer: és a dir, vaig deixar tot, bossa, joies, etc., i em vaig aferrar als Dalí que no vaig deixar anar ni un segon. Va ser nerviós i curiós com travessava aquest bosc amb el paquet atapeït en el meu cor. Quan em van lligar (lligada d'esquena amb la meva filla) em vaig asseure sobre ell i no vaig deixar anar a Don Joan fins a arribar a la Caserna”.

La carta de la marquesa acaba amb una confessió que sona a recompensa: “Vaig estar a punt de mentir-los i dir-los que un dels Don Joan (el que està sol!) havia caigut en la fugida, però em sembla més honest demanar-los un esbós, que mai m'abandonarà, perquè sento que ens va portar bona sort”. Coneixent als Dalí, gairebé estem segurs que aquesta recompensa mai va arribar.

Don Juan Tenorio, amb decorats de Dalí i direcció escènica de Luis Escobar, es va estrenar l'u de novembre de 1949 en el teatre María Guerrero, de Madrid. Es va tornar a representar a l'any següent... però tots els esbossos de Dalí havien desaparegut, com si els hi hagués empassat la terra. El geni empordanès va haver de recrear-los, i no perquè el maqui els hagués robat.

En el 2012, la galeria Venus Over Manhattan, de Nova York, va exposar l'original del cartell de Dalí per al ‘Don Joan’ (còpia del decorat d'aquesta imatge). Un jove de calba incipient i camisa de quadres el va robar, a plena llum del dia, amagant-lo en una bossa de plàstic. En veure la que havia embolicat, el lladre, el publicista Phivos Istavrioglou, des del seu Grècia natal va retornar el dalí a la galeria per correus expressos. Però ho van enxampar gràcies a la càmera de seguretat i a una empremta dactilar en un refresc no pagat en una botiga de Manhattan. Un policia infiltrat el va localitzar a Milà i li va oferir un treball a Nova York. Istavriuglou va caure en el parany i va viatjar als Estats Units, on va ser detingut. Va passar unes setmanes a la presó, va pagar nou mil dòlars i va ser expulsat. - Ricard Mas, Plàcid Garcia-Planas

CAMPOAMOR: SOPAR A LA FRESCA

Rialles, complicitat, receptes compartides, converses creuades i generositat a doll. Són els principals ingredients d’un plat majúscul: quatre sopars a la fresca, al mig del carrer, que l’associació de veïns de Campoamor –al sud de Sabadell– ha organitzat amb una gran acollida cada dimarts d’agost. La iniciativa va sorgir de manera compartida entre un programa per combatre la solitud de la Creu Roja i l’ A-porta de la Confederació d’Associacions de Veïns de ­Catalunya (Confavc), “un projecte d’intervenció comunitària per a l’empoderament del veïnat”, tal com ho defineixen els impulsors. Paloma Arenós a la vanguardia.

Tot va funcionar des del principi gràcies al fet que va anar de boca en boca i als grups de WhatsApp plens de veïns del districte 6 de Sabadell (sobretot Campoamor, Espronceda i la Creu de Barberà). En cada cita setmanal s’han aplegat una vintena de persones, sobretot dones, moltes de la tercera edat més marxosa. Dimarts passat, l’últim de l’agost, van tornar a muntar una taula llarga davant de la seu de l’associació, al carrer Campoamor. Un lloc estratègicament escollit: exclusiu per als vianants, amb arbratge alt i una brisa refrescant, que va acabar aixecant més d’un plat i diversos gots al final de la vetllada.

Parapetades amb cistelles, neveres i tàpers a vessar, algunes de les participants arribaven amb el caminador, a pas lent, però amb el cor content. 

Cristina Giribet, de 79 anys, viu al Complex Parc Central, a pocs metres del sopar improvisat. Va portar coca de recapte amb verdures. Reconeix que aquesta iniciativa la connecta amb la infantesa. “Vaig néixer al carrer Les Paus de Sabadell i a l’estiu era molt comú el que fem avui: amb taules i cadires al carrer, els veïns sopàvem junts, tothom ajudava i feies molta pinya. Es notava l’esperit de barri”, ­recorda. “Ara –lamenta– ens hem tornat molt desconfiats, però idees com aquesta són genials perquè passes una bona estona a la fresca i comparteixes. Tornes feliç a casa”, explica agraïda.

L’acompanya María Sánchez, que treballa al centre d’ancians molt a prop d’allà, i conclou: “Això sí que és una autèntica xarxa social, aquí creem co­munitat. He vingut amb algunes jubilades i ens ho passem fabulosament!”.

Mentre flueix la conversa, a la taula hi ha un festival gastronòmic: la clàssica amanida de pasta, una altra de mongetes, una pasta de full farcida d’espinacs i pollastre, pastís de tonyina, dàtils amb cansalada, fruits secs, pizza, pernil, formatge, truita de xoriço... La taula és un gresol de cultures, amb dones –només hi ha dos homes (un noi i un nen)– les famílies de les quals van emigrar fa dècades d’El Bierzo, d’ Andalusia i d’Extremadura. A aquestes procedències que van arribar a Catalunya de la resta d’ Espanya se n’afegeixen altres de més llunyanes, vingudes més recentment. De Colòmbia o Bolívia, per exemple, com la Roxana, boliviana, que hi va anar amb timidesa, acompanyada de la seva filla, quan el convit ja havia començat i s’hi va quedar. La resta d’assistents de seguida la van acollir amb calidesa i totes dues van quedar enamorades de la festa organitzada entre els blocs de pisos. “L’estiu que ve, si es torna a repetir, segur que hi vindrem”, va anunciar.

La presidenta de l’associació de veïns del barri de Campoamor, Montsina Muniente, fa cinc anys que és al capdavant d’aquesta entitat bel·licosa que ja suma 40 anys de vida. És la primera vegada que, amb la junta, han organitzat aquesta activitat i el balanç no pot ser millor: “La idea va néixer per combatre la solitud, especialment a l’agost, quan molta gent no se’n pot anar de vacances o està en una situació vulnerable. L’organització ha estat molt fluida i des de la primera trobada hem tingut una vintena d’assistents de mitjana, la majoria dones”.

Especialment durant les setmanes de la duríssima onada de calor, els sopars van ser un petit oasi a l’asfalt de la ciutat. Després de la bona acollida, la pregunta és obligada: es repetirà l’agost que ve? “ Confiem que sí. A més, ens encantaria que es repliqués en altres barris de Sabadell”, conclou Muniente quan el sopar arriba a la fi amb un tall de gelat acollit amb gran felicitat.

DE TIRANA A TRUMP, PASSIÓ PEL TÍPEX

Donald Trump, que no amaga la seva fascinació pel tirà nord-coreà Kim Jong Un, també hagués admirat a l'albanès Enver Hoxha: tots són del club de fans del típex. El número dos del règim albanès i un comunista italià addicte, caiguts en desgràcia i esborrats amb típex en una foto d'Enver Hoxha amb la cúpula del PCE (m-l)  LV - Plàcid García-Planas.

Semblen fotogrames d’una pel·lícula de terror de sèrie B... Cares ratllades amb bolígraf, estranyes taques grises, fantasmes pel paisatge o espectres asseguts en una butaca.

El periodista Roger Mateos va passant les pàgines del llibre fotogràfic Gju më gju em popullin ( Colze a colze amb el poble), una oda al règim estalinista d’ Enver Hoxha. En Roger fa temps que col·lecciona llibres de l’ Albània comunista impossibles de llegir. Es conforma a observar-ne els lloms alineats a les prestatgeries “com si fossin esteles funeràries d’una antiga civilització distòpica”.

Però l’exemplar d’aquest llibre publicat el 1978 que tenim a les mans és especial. Sobretot aquesta imatge, reproduïda a l’últim llibre d’en Roger que dimecres surt a la venda: El verano de los inocentes. El secreto del último fusilado del franquismo (Anagrama). Una fascinant immersió en un tema tabú, incòmode, silenciat per franquistes i antifranquistes. 

És la fotografia de la recepció que Hoxha va oferir el 1976 a Elena Ódena i Raúl Marco, màxims dirigents del Partit Comunista d’ Espanya (marxista-leninista), braç polític del FRAP. A l’esquerra, Ódena i Marco estan asseguts a un costat i l’altre del dictador albanès. A la dreta, també asseguts en butaques, el marxista leninista italià Fosco Dinucci i Mehmet Shehu, número dos del règim. De cop, Shehu i Dinucci van caure en desgràcia –el delfí de Hoxha es va estirar al llit i es va engegar un tret al cor– i el propietari d’aquest exemplar del llibre, un albanès la identitat del qual desconeixem, els va esborrar amb una mena de típex. Com també va esborrar altres caiguts i els va expulsar del llibre i de l’existència.

Hi ha alguna cosa d’aquell típex a la twilight zone del nou Washington, l’ànsia de la vella Tirana per esborrar els altres de la realitat. Com si els tuits que el president dels Estats Units emet les matinades d’insomni fossin una continuació de les prestatgeries albaneses d’en Roger: el bressol d’una nova civilització distòpica als peus de l’estàtua de la Llibertat.

Trump aplica típex sobre el cos dels que el van precedir: entre altres retrats oficials, a la Casa Blanca ha substituït el d’Obama per l’èpica imatge de l’intent d’assassinat que ell va patir a Butler. I l’unta amb ganes sobre la premsa crítica: aquesta setmana ha exigit esparadrap a la boca per a Seth Meyers, humorista, guionista i presentador de l’NBC.

Trump empastifa de típex universitats i museus, però les ratlles blanques més inquietants són les que aplica a la realitat empírica. Acomiada científics perquè gestionen amb criteris científics. Cessa militars perquè informar tècnicament que la megabomba dels Estats Units contra el projecte nuclear iranià no va ser tan efectiva. I aparta funcionaris perquè publiquen les xifres econòmiques reals i no les adaptades a la promesa edat daurada , que ja comença a ser més pluja que edat .

Per descomptat, els altres, els demòcrates, també van aplicar típex amb gust sobre noms de vaixells o continguts de museus, i van retirar estàtues i quadres per controlar la narrativa. La diferència és que cap president demòcrata, ni republicà, no havia afirmat abans –com ha deixat anar tranquil·lament Trump aquesta setmana– que “molta gent diu que potser vol un dictador”.

Típex per esborrar el mateix Partit Republicà, cruspit per un Godzilla amb tupè: és fascinant observar el goig –i la por– amb què els senadors i congressistes conservadors s’han deixat diluir. Si Trump no és adulat per tots ells, cadascun dels 1.440 minuts del dia, es desintegra. El Departament de Treball nord-americà acaba de desplegar a la seva façana un immens retrat del president. És pur Lenin amb metxes del Llongueras dels anys vuitanta: sota la cara del president han escrit “ American workers first”.

Ningú no s’ha engegat encara un tret al cor. Però, com en el llibre dels fantasmes albanesos, comença a penetrar a Washington una lleugera boira de cares ratllades amb bolígraf, estranyes taques grises i espectres asseguts en butaques.

Com va dir Solzhenitsyn en acceptar el 1974 el Nobel de Literatura: “Sabem que menteixen. Saben que menteixen. Saben que sabem que menteixen. Sabem que ells saben que nosaltres sabem que menteixen. I, tot i així, continuen mentint”.

El típex és la saliva del dictador.

LA PAX GERIÀTRICA

La pax geriatrica és un estimulant concepte encunyat pel politòleg dels Estats Units Mark L.Haas, que en el seu últim assaig –publicat a Oxford University Press– defensa, amb profusió de dades, que l’envelliment de la població disminueix enormement la possibilitat de guerra. Xavi Ayèn a la vanguardia.

La majoria de països del món veuen créixer el percentatge de gent de més de 65 anys. Això provoca problemes com l’alentiment del creixement econòmic, el descens de la productivitat i l’augment de la despesa social, però, segons llegim al treball de Haas, té la contrapartida positiva que disminueix el risc de guerra entre estats. Malgrat el que pugui semblar, l’autor vaticina un segle XXI més pacífic. Què significa una mica menys de PIB al costat de la pau?

És cert que Europa ha entrat ara en una carrera per gastar més en defensa, però es deu a la pressió dels EUA per gastar menys i, a més, ho fa perquè justament vol evitar entrar en un conflicte. La tendència mundial que detecta Haas és que, com més gent gran hi ha, més despesa dediquen els estats a pensions i sanitat, cosa que fa que disminueixin per força altres partides, entre les quals la militar (els estats envellits, fins i tot els autoritaris, tendeixen a fer tot el possible per no entrar en una ­guerra).

A més, els ciutadans grans estan molt més inclinats cap a la pau que els joves. No entrarem en explicacions hormonals, sinó en les estadístiques: segons el Peace Research Institute Oslo, els conflictes militars interestatals s’han doblat entre el 2012 i el 2022, però s’han limitat molt majoritàriament als països en què la població és jove, amb només un 5% de més grans de 65 anys, la meitat de la mitja mundial. L’agressivitat estatal es dona en aquelles nacions amb més població jove, com per exemple les africanes.

Amb cada vegada menys gent entre 18 i 23 anys, els exèrcits pateixen així mateix una falta de reclutament de soldats, els queden per cobrir places, un problema creixent que ja resulta seriós al Japó, la Xina i fins i tot Rússia, que experimenta a Ucraïna dificultats clarament lligades a la falta de mà d’obra militar qualificada.

Trump, aquell aspirant al Nobel de la Pau, ho va veure clar. Als EUA les enquestes registren una fortíssima oposició dels sèniors a les intervencions armades en altres països, un filó electoral que ell va saber explotar hàbilment en campanya. Té 79 anys, tot quadra.

EL LIMPIA ENYORAT

Parlant ahir d'immigrants andalusos, vaig trobar a Copilot que les autoritats franquistes arribaren a deportar a més de 15.000 d'aquests emigrants entre 1950 i 1953, i que Jaume I va repoblar Múrcia amb més de 10.000 catalans, sobretot de Lleida. 

Pero hi ha una historia de deportació especial, és en un conte de Paco Candel, a '30.000 pesetas por un hombre' que és deliciós; tal com el recordo de fa ja temps que el vaig llegir: Parla d’un “limpia” de Cartagena que havia emigrat a Barcelona i treballava d’aixó de “limpia” a l’estació de França. L’home, no acabava d’adaptar-se a la ciutat, als costums, al xivarri, a l’enrenou, tot plegat se l’hi feia molt feixuc i el nostre “limpia” s'enyorava i l'únic que desitjava era tornar a Cartagena, però no tenia diners per al viatge de retorn, la feina de limpia donava per a molt poc, pagar la pensió, el menjar i poca cosa més. Anava passant el temps i el nostre home es consumia d'enyorança, fins que un dia va tenir una idea, es va adonar que la policia enxampava als immigrants que venien amb el tren del sud d’Espanya, bàsicament per la seva aparença, i que a aquests els retornava gratis cap allí d’on venien, atès aquí hi havia saturació d'immigrants. 

I dit i fet, un dia es vestí d’immigrant amb maleta de cartró lligada amb el cordill incorporat i agafà el tren a Sant Boi, direcció Barcelona. En arribar a l’estació de França procurà deixar-se veure fins que finalment davant la seva – insistència – un policia se l’hi adreçà. 

- A ver ¿Usted de donde viene? - li preguntà 

- De Cartagena señor policia, contestà. 

- Pués allí se va a volver. 

I el nostre “limpia” cofoi i  més content que el gínjol de la Ruscalleda, li va contestar: 

– Si señor agente, con mucho gusto. I així fou com el limpia finalment aconseguí retornar a casa seva.

El conte és bastant més llarg, el vaig trobar una vegada en pdf, però avui no he estat capaç, i el llibre original el vaig deixar i no recordo a qui. Però l'essència de la història crec haver-la captat.