"Només hi ha un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida val o no val la pena de viure-la és respondre la pregunta fonamental de la filosofia. Les altres, si el món té tres dimensions, si l'esperit té nou o dotze categories, venen tot seguit. Es tracta de jocs; primerament cal respondre. I si és cert, com pretén Nietzsche, que un filòsof, per ser estimable, ha de predicar amb l'exemple, s'adverteix la importància d'aquesta resposta, ja que precedirà el gest definitiu. Es tracta d'evidències perceptibles per al cor, però que cal aprofundir per fer-les clares per a l'esperit.
Si em pregunto en què em puc basar per jutjar si aquesta qüestió és més urgent que una altra, responc que en els actes a què obligui. No vaig veure mai morir ningú per l'argument ontològic. Galileu, que defensava una veritat científica important, en va abjurar amb la facilitat més gran del món, quan va posar la seva vida en perill. En cert sentit, va fer bé. Aquella veritat no valia la foguera. És profundament indiferent saber quina gira al voltant de l'altre, si la
terra o el sol. Per dir-ho tot, és una qüestió fútil. En canvi, veig que moltes persones moren perquè estimen que la vida no val la pena de viure-la. Veig altres que, paradoxalment, es fan matar per les idees o les il·lusions que els donen una raó per viure (el que s'anomena una raó per viure és, alhora, una excel·lent raó per morir). Opino, en conseqüència, que el sentit de la vida és la pregunta més urgent. Com contestar-la? Pel que fa a tots els problemes essencials, i considero com a tals els que posen en perill la vida o els que decupliquen l'ànsia de viure, no hi ha probablement sinó dos mètodes de pensament: el de Però Grullo i el de Don Quixot. L'equilibri d'evidència i lirisme és l'únic que ens pot permetre arribar alhora a l'emoció i a la claredat. Es concep que en un tema alhora tan humil i tan carregat de patetisme, la dialèctica sàvia i clàssica hagi de cedir el lloc, per tant, a una actitud espiritual més modesta que procedeix alhora del bon sentit i de la simpatia.
Sempre s'ha tractat del suïcidi com un fenomen social. Per contra, aquí es tracta, per començar, de la relació entre el pensament individual i el suïcidi. Un acte com aquest es prepara en el silenci del cor, com una gran obra. El mateix suïcida ho ignora. Una nit dispara o se submergeix. D'un gerent d'immobles que s'havia matat, em van dir un dia que havia perdut la filla feia cinc anys i que aquesta desgràcia li havia canviat molt, li havia “minat”. No es pot desitjar cap paraula més exacta. Començar a pensar és començar a estar minat. La societat no té gaire a veure amb aquests començaments.
El cuc es troba al cor de l'home i cal buscar-lo. Aquest joc mortal, que porta de la lucidesa davant l'existència a l'evasió fora de la llum, cal investigar i comprendre. Moltes són les causes per a un suïcidi, i, d'una manera general, les més aparents no han estat les més eficaces. La gent se suïcida poques vegades (però no s'exclou la hipòtesi) per reflexió. El que desencadena la crisi és gairebé sempre incontrolable. Els diaris parlen sovint de "penes íntimes" o de "malaltia incurable". Són explicacions vàlides. Però caldria saber si aquest mateix dia, un amic del desesperat no li va parlar amb un to indiferent. Aquest seria el culpable, ja que amb això pot ser suficient per precipitar totes les rancúnies i tots els cansaments encara en suspens
Però si és difícil fixar l'instant precís, el pas subtil en què l'esperit ha apostat a favor de la mort, és més fàcil extreure de l'acte les conseqüències que suposa. Matar-se, en cert sentit, i com al melodrama, és confessar. És confessar que ha estat sobrepassat per la vida o que no se la comprèn. Malgrat això, no anem gaire lluny en aquestes analogies i tornem a les paraules corrents. És només confessar que això "no val la pena". Viure, naturalment, mai no és fàcil. Un segueix fent els gestos que ordena l'existència, per moltes raons, la primera de les quals és el costum. Morir voluntàriament suposa que s'ha reconegut, encara que sigui instintivament, el caràcter irrisori d'aquest costum, l'absència de tota raó profunda per viure-hi, el caràcter insensat d'aquesta agitació quotidiana i la inutilitat del patiment. Quin és, doncs, aquest sentiment incalculable que priva l'esperit del son? - El Mite de Sísif - Albert Camus. (fragment) pdf.
