Encara que les passions són sovint incontrolables, és signe de maduresa saber distingir-les del pensament racional i entendre quan és el moment de deixar-se arrossegar per elles sense més agafador a la raó que un “ja veurem”, i quan convé deixar entreoberta una porta a allò raonable perquè faci una ullada al desgavell que poden produir els excessos passionals a deshora. Si els afectes són polítics, si l'esperança, el suport mutu, la cura de l'altre i d'una mateixa també ho són, fem malament deixar la cura en mans del primer que ens agiti la sang. De la mateixa manera que les passions s'alimenten d'amor, també ho fan de ressentiments, odis, pors i fantasmes.

Després del debat entre dos dels candidats a la presidència del govern, l'actual president, Pedro Sánchez i el líder de l'oposició, Alberto Núñez-Feijóo, s'havia instal·lat entre l'electorat de dretes, un aire de victòria esportiva molt desagradable . És lògic que si el teu candidat es maneja millor en un debat important ho celebris amb alegria o amb esperança, ens va la vida a la política, però no a qualsevol preu i no considerant que imposar-se és sempre una victòria. L'espectacle de mentides fàcilment contrastables disparades com una metralleta pel candidat de la dreta, Feijóo, les seves provocacions amb aquests constants "no es posi nerviós, està molt nerviós" que tan bé coneixem les dones, les interrupcions i la impossibilitat de complir amb la primera comesa de la trobada, que era debatre, no hauria de ser un motiu de celebració. La humiliació malintencionada de l'altre, els paranys fets sabent-ho, les argúcies de taverna habituals de l'assessor Miguel Ángel Rodríguez, que converteixen els seus aconsellats en matons buits de contingut, però plens de recursos violents, no haurien de ser part de la democràcia, ni del joc electoral, ni d'institució que es respecti a si mateixa i es tinga per madura. La vexació, la mentida i l'embarre del terreny són infantilitats que calen entre societats que demostren una profunda immaduresa social i política, entre persones sense amor propi, però inflades d'ego que no distingeixen quan deixar-se portar per les pulsions i quan comportar-se amb responsabilitat pel bé individual i comú.

Em nego a creure que la nostra societat, imperfecta i de vegades propensa a arrencades incomprensibles de violència, hagi tornat a aquest estat de tutela que va suposar el franquisme, el de ciutadans que eren tractats com a nens petits, als quals se'ls deia què devien pensar, a qui pregar, amb qui aparellar-se, quins llibres llegir, quines pel·lícules veure i davant de qui inclinar-se obedients. És estrany que la idea de "llibertat" que el pacte de les dretes de PP i Vox manegen estigui relacionada amb el control ferri de la ciutadania en aspectes que van des d'allò cultural i allò econòmic fins a l'íntim. Ningú que es tingui per lliure, per patriota, per un ciutadà de cap a peus hauria d'empassar-se amb semblant retòrica del control. Als mítings de Trump de tant en tant es colaven periodistes progressistes que preguntaven als assistents per assumptes bàsics que qualsevol ésser humà que no hagi estat criat per coiots dins una cova del Death Valley podria respondre amb facilitat. Es quedaven embadalits i amb la mandíbula fluixa davant del micròfon i acabaven trencant el silenci cridant "Make América great again" o "America First" amb una musiquilla matxacona. Aquesta barreja de populisme d'estadi esportiu i nacionalisme buit que ho refia tot a una nostàlgia inventada i als símbols, no té sentit en un país que ha fet passos endavant tan importants com el nostre. Aquesta cultura política del "lololó" és incòmoda de contemplar des de fora per algú que es tingui un respecte mínim i seria desitjable que qui es consideri conservador fes l'exercici d'aturar-se a analitzar-ho amb fredor, sense dir "i vosaltres què". Per què haurien d'inconsistències passionals com aplaudir soflames vàcues del tipus "que et voti Txapote", que a més de ser irrespectuoses amb les víctimes d'ETA, no signifiquen res, imposar-se a dades fredes com que la nostra inflació és la més baixa d'Europa gràcies a l'excepció ibèrica o que les nostres projeccions de creixement econòmic -cosa que sembla importar tant als que es pengen les medalles de la bona gestió abans de dur-la a terme- són les millors de la UE. - Alana S. Portero - Público.es