Segons la font que es consulti, el primer número del TBO va aparèixer l’11 o el 17 de març del 1917, així que just per aquestes dates es compleix el centenari de la llegendària publicació infantil que va acabar donant nom al gènere (el diccionari de la Reial Acadèmia va incorporar la paraula tebeo en la seva edició del 1968). Per alguns reportatges que s’han escrit per celebrar l’efemèride m’assabento que, acabada la Guerra Civil, el TBO va estar diversos anys sense publicar-se i no va reaparèixer de forma regular fins al 1952. Va viure llavors una època d’esplendor que es va prolongar durant un parell de dècades, fins que va ser destronat pels còmics de Bruguera, més moderns. Després arribarien un lent declivi, diversos intents de reanimar-lo i, el 1998, l’extinció definitiva.
Jo, com gairebé tota la meva generació, vaig ser un apassionat del TBO. M’encantaven les historietes de la família Ulises, fidel reflex d’una classe mitjana una mica espellifada, amb l’utilitari pagat a terminis, l’àvia amb monyo, el gosset saltironant i la filla casadora. M’encantaven també, malgrat l’elemental del seu estil, les historietes de Josechu el Vasco, innocent sublimació d’un tipus de basc fort, noble i una mica simple. No cal ser un gran sociòleg per captar alguns dels missatges en clau que aquelles historietes transmetien. Observades amb la perspectiva dels anys, les vicissituds de la família Ulises i de Josechu el Vasco parlen clar i net de quines eren les aspiracions, els temors i les nostàlgies d’aquella Espanya, que era la del desarrollismo i la dels primers atemptats d’ETA.
Però de totes les seccions del TBO la que més m’agradava era la dels invents del professor Franz de Copenhague, aquells complicats i aparatosos artefactes que buscaven satisfer necessitats veritablement humils, com estalviar-nos l’esforç de bufar per refredar la sopa o el de trucar al timbre de la porta. També aquella secció donaria per a més d’una reflexió sociològica: no li faltava gràcia al fet que, en la unamuniana Espanya del “que inventin ells”, s’atribuís la paternitat de tan absurdes baluernes a un enigmàtic científic del nord d’Europa.
Vaig recordar el professor Franz fa poc, continúa Martinez de Pisón, mentre practicava un dels meus passatemps favorits, que no és cap altre que llegir diaris antics a internet. A l’hemeroteca de la Biblioteca Nacional hi ha digitalitzada la col·lecció completa del diari republicà Ahora, dirigit pel gran Chaves Nogales. En un número d’agost del 1932 van publicar una entrevista amb un guru nord-americà de les finances anomenat Roger Babson que convidava la gent a fer-se milionària inventant coses. Era encara l’època daurada dels grans inventors. Continuava vigent el mite del científic solitari i genial, com Edison, Graham Bell o Marconi, que llavors encara eren vius. Entre els setanta invents que Babson proposava n’hi ha alguns que criden l’atenció per pintorescos, com l’avió de passatgers amb dormitoris a les ales o el rellotge mogut per ones hertzianes. També el cercador automàtic de pilotes de golf (segur que aquell senyor i el professor Franz no eren la mateixa persona?), es pregunta Ignacio Martínez de Pisón a la Vanguardia.
