MÉS VIST QUE EL 'TBO' - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
-
.
MÉS VIST QUE EL 'TBO'

MÉS VIST QUE EL 'TBO'

Share This

Segons la font que es consulti, el primer número del TBO va aparèixer l’11 o el 17 de març del 1917, així que just per aquestes dates es compleix el centenari de la llegendària publicació infantil que va acabar donant nom al gènere (el diccionari de la Reial Acadèmia va incorporar la paraula tebeo en la seva edició del 1968). Per alguns reportatges que s’han escrit per celebrar l’efemèride m’assabento que, acabada la Guerra Civil, el TBO va estar diversos anys sense publicar-se i no va reaparèixer de forma regular fins al 1952. Va viure llavors una època d’esplendor que es va prolongar durant un parell de dècades, fins que va ser destronat pels còmics de Bruguera, més moderns. Després arribarien un lent declivi, diversos intents de reanimar-lo i, el 1998, l’extinció defi­nitiva.
Jo, com gairebé tota la meva generació, vaig ser un apassionat del TBO. M’encantaven les histo­rietes de la família Ulises, fidel reflex d’una classe mitjana una mica espellifada, amb l’utilitari pagat a terminis, l’àvia amb monyo, el gosset saltironant i la filla casadora. M’encantaven també, malgrat l’elemental del seu estil, les historietes de Josechu el Vasco, innocent sublimació d’un tipus de basc fort, noble i una mica simple. No cal ser un gran sociòleg per captar alguns dels missatges en clau que aquelles historietes transmetien. Observades amb la perspectiva dels anys, les vicissituds de la família Ulises i de Josechu el Vasco parlen clar i net de quines eren les aspiracions, els temors i les nostàlgies d’aquella Espanya, que era la del desarrollismo i la dels primers atemptats d’ETA.

Però de totes les seccions del TBO la que més m’agradava era la dels invents del professor Franz de Copenhague, aquells complicats i aparatosos artefactes que bus­caven satisfer necessitats veritablement humils, com estalviar-nos l’esforç de bufar per refredar la sopa o el de trucar al timbre de la porta. També aquella secció donaria per a més d’una reflexió sociològica: no li faltava gràcia al fet que, en la unamuniana Espanya del “que inventin ells”, s’atribuís la paternitat de tan absurdes baluernes a un enigmàtic científic del nord d’Europa.
Vaig recordar el professor Franz fa poc, continúa Martinez de Pisón, mentre practicava un dels meus passatemps favorits, que no és cap altre que llegir diaris antics a internet. A l’hemeroteca de la Biblioteca Nacional hi ha digitalitzada la col·lecció completa del diari republicà Ahora, dirigit pel gran Chaves Nogales. En un número d’agost del 1932 van publicar una entrevista amb un guru nord-americà de les finances anomenat Roger Babson que convidava la gent a fer-se milionària ­inventant coses. Era encara l’època daurada dels grans inventors. Continuava vigent el mite del científic solitari i genial, com Edison, Graham Bell o Marconi, que llavors encara eren vius. Entre els setanta invents que Babson proposava n’hi ha alguns que criden l’atenció per pintorescos, com l’avió de passatgers amb dormitoris a les ales o el rellotge mogut per ones hertzianes. També el cercador automàtic de pilotes de golf (segur que aquell senyor i el professor Franz no eren la mateixa persona?), es pregunta Ignacio Martínez de Pisón a la Vanguardia.
Bastantes de les propostes de Babson se centraven en la recerca de noves fonts d’energia. Ha quedat demostrat que en tots aquests anys no han canviat tant les coses. Entre els suggeriments més singulars de Babson hi ha els que animaven a aprofitar la força motriu dels volcans i la rotació del planeta o a instal·lar dinamos en el fons del mar que s’ alimentessin dels corrents. Però no totes les seves idees eren tan estrambòtiques. Quan va proposar que s’investigués “la força alcohòlica de moltes plantes”, estava prefigurant el que ara coneixem com a biomassa: en això va demostrar certa clarividència. L’interès per trobar substitutius del petroli era en l’ambient, i a ell anava associada una promesa de prosperitat: qui trobés la fórmula per produir un carburant econòmic passaria a formar part del ­selecte club dels multimilionaris. Tinc localitzats quatre cavallers que, en el breu període de la Segona República, es passejaven per les redaccions dels diaris fent demostracions de presumptes carburants sintètics de la seva invenció. Fins on he pogut esbrinar, no eren més que vulgars estafadors. El més conegut d’ells va ser un austríac anomenat Albert von Filek, que, després de fracassar en els seus intents d’enganyar el Govern republicà, va aconseguir enta­banar Franco, obsessionat com estava pel proveïment en matèria de combustibles, principal escull per als seus somnis autàrquics. Per descomptat, l’assumpte va acabar quedant en no res. Però l’obsessió del dictador, causa directa d’una credulitat que assolia extrems puerils, es va mantenir viva fins al final: a començaments de la dècada dels setanta, un individu anomenat Arturo Estévez va estar a punt de repetir una estafa similar amb la mentida d’un motor d’aigua suposadament revolucionari... Això sí que estava més vist que el TBO. Per cert que Ignacio Martínez de Pisón és un gran i desconegut escriptor a casa nostra, i fins i tot bastant més que escriptor.... Ah! un col·lega blocaire tot barcelonés ell, té uns quants esbossos originals del TBO, de diversos dels seus autors més coneguts acolorits pel darrere no per davant.


3 comentaris:

  1. Una publicació emblemàtica, tot una època, em recordo de molt petita llegint-lo al llit amb la meva mare, dormia amb ella ja que el pare treballava de nit. També vaig ser fan de la Florita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. a casa, el pare compraba el TBO, el Dicen i recordo també Selecciones de Readers Digest.

      Elimina
  2. Salut amic..
    Aixó ja és historia i fa pensar.
    Una abraçada...

    ResponElimina

.