Malgrat els càntics d'ultres i nacionalistes exacerbats que Catalunya és España, es una obvietat obvia que no és així, si de cas Catalunya és d'Espanya, però no és Espanya, entre altres qüestions històriques hi ha el fet de que Catalunya ja hi era quan Espanya encara no hi era com a tal. Dit això que en el fons no és important, almenys per a mi, car no he tingut mai el sentit de pertinença enlloc, ni he estat home de patries ni banderes, sinó un home de pas, i hagi estat on hagi estat sempre m'he considerat un estranger o com diria Jabes un viatger en trànsit. I això em permet contemplar amb un cert distanciament el món dels nacionalismes en lluita (l'espanyol i el català) ambdós igual d'excloents, totalitaris i barroers.
Ara ha sorgit o resorgit amb un revanxis-me propiciat pels últims esdevenimets, el nacionalisme español amagat, o un xic espantat davant del nacionalisme català, del nacionalisme real, aquest 20%, que és tant o més excloent, barroer, sectari i insultant que l'espanyol. Aquest nacionalisme cumbaià, utòpic, de fites inabastables, entestat en arribar a una Itaca inexistent, un nacionalisme radical, que assenyala a l'altre, que insulta i menysté, i que ara està desconcertat i espantat, car ha descobert que l'altre nacionalisme, aquell que menystenia, que no tenia per a res, és més fort, més llest i més hàbil que ells, i que a més té la força de l'Estat rere seu, l'estat i la llei, una llei que mangoneja i remena com vol i l'adapta a la seva mida, d'acord, però ho fa perquè pot, i punt.
A banda d'aquest 20% de nacionalistes, a Catalunya hi ha un 28% que és l'independentisme que al seu dia vaig titllar d'emocional, però que tambè el podriem etiquetar d'ocasional, producte de la crisi, i unes circumstàncies determinades que ha confluit fins arribar a gairebé el 50% en el seu conjunt. Però això no és suficient, i quan els responsables del Govern, s'han saltat la llei, s'han petat la Constitució, i ho han fet d'una manera conscient i premeditada, és lògic que el rival, se n'aprofiti i els porti a tots davant la Justicia, bé, a tots els que hi ha a la península. De fet els jutjaran amb unes lleis que ells mateixos en el cas de l'extinta Ciu, varen propiciar i votar a Madrid, i és que no acabo d'entendre a que han jugat i com han estat tan irresponsables i inconscients. Si vols fer la revolta, no n'hi ha prou en tenir la raó com a força, ni amb els somriures tampoc, has de tenir la força, la física s'entén, i em comptes de somriures, a la boca hi has de dur un ganivet.
El Govern tenia aquest ganivet, de fet en tenia 16 mil, però no ha sabut, no ha volgut o no ha pogut utilitzar-los, o potser ha volgut evitar que s'escampes la sang pels carrers, però és que no hi ha altra manera de fer una revolta, i aquests s'han quedat a mig cami entre el tot i el no res, i ara els hi cauran les hosties per tots cantons, a ells i als ciutadans de Catalunya de rebot tambè.
En aquests eleccions del 21-D, no hauria de presentar-s'hi cap d'aquests salvapatries d'opereta, de fet no crec que els hi deixin presentar els altres, i fixeu-vos que aquests sapastres del Govern, el que han aconseguit, és dur a terme el vell somni humit de Franco i dels seus successors al PP, acabar de sóc arrel amb la independencia de Catalunya. En comptes d'acabar amb la Constitució del 78 que ho suporta tot, han acabat amb la república no nata, la més curta i peripatètica de la historia. Pitjor no ho podien haber fet, i potser seria arribada l'hora de demanar perdó a tota la gent de bona fe que han enganyat a consciència durant tots aquests anys.
Diuen que la historia no es repeteix però de vegades s'assembla molt a ella mateixa i 300 anys més tard ja tenim al nostre Rafael de Casanova, i no nomès Santi Vila, n'hi ha més com ell, encara que almenys al 1714 varen lluitar contra l'enemic tot i perdre, que ara ni això. És el resum de la historia de Catalunya, de derrota en derrota fins la derrota final.
