Som unes pobres velles que han viscut més del compte, va dir amb un somriure que no tocava els ulls, com qui ofereix una flor pansida esperant que encara faci olor. No era una queixa, ni una lamentació. Era una veritat dita amb la serenitat de qui ja no espera res. Al Claremont, un hotel discret de Londres amb cortines pesants i moquetes gastades, la vida no corria: s’arro…