A la sis de la tarda, quan les xarxes ja difonien vídeos i fotografies esgarrifoses, la Sagrada Família era un business as usual: turistes frustrats perquè les entrades estan esgotades i turistes fent cua.
No és potser el triomf de la consigna occidental segons la qual els terroristes “no aconseguiran canviar el nostre estil de vida”?
– No hi ha entrades per avui? Vaja.
És una família francesa: matrimoni i dos fills. Han arribat avui amb cotxe a Barcelona des de Montpeller i el periodista creu que ignoren el que ha passat.
–Sí, sí, ja ho sabem. On podem sopar avui de tapes, pel centre? Ens han parlat del passeig de Gràcia...
Guillaume Julian i la seva família esperen poder visitar avui el Camp Nou.
No hi ha desplegament policial i només les sirenes d’algunes ambulància o el pas veloç de cotxes policials evoquen la tragèdia, de la qual gairebé tots tenen notícia. Tots? No. La senyora Amal, el cap cobert, i els seus dos fills –el pare està aparcant–, no. Són de Tànger. Fa deu dies que són de viatge per Espanya. “No és humà!”, comenta quan li dono la notícia. Ja no cal dir, com es deia en aquests casos, que l’islam no és una religió de guerra sinó de pau. A còpia d’atemptats, declaracions i manifestos, hi ha una tendència natural a estalviar-se certes obvietats i formulismes, de la mateixa manera que cap dels nombrosos turistes entrevistats de sis a vuit al costat de la Sagrada Família no malparla, disculpa o comenta res sobre els musulmans, sobre si això és una guerra, un xoc de civilitzacions o, simplement, gangues del turisme del segle XXI.
– Aquest atemptat és una cosa normal. Em sap greu dir-ho.
L’Erica i en Ricardo són milanesos i tenen 24 anys. El temple ha tancat, a les set, en comptes de les vuit, de manera que no poden visitar el recinte. Estan asseguts en una escalinata de l’accés del carrer Marina i accepten amb naturalitat la situació, conscients que aquesta nit tocarà retirar-se aviat –abans-d’ahir a la nit van descobrir, encantats, les festes de Gràcia– i potser demà hi haurà algun problema per agafar el vol de retorn a Milà, una altra ciutat que algun dia pot ser objecte d’un atemptat gihadista, Déu no ho vulgui, tal com tantes vegades tants barcelonins presagiàvem el que ha passat.
– I ara què?
És curiós que sigui aquest matrimoni dels EUA el que més mala cara hagi posat quan a les set menys cinc els vigilants que controlaven l’accés a la Sagrada Família han anunciat el tancament de l’accés al temple.
La notícia –bastant lògica i encara tardana– desplau, desil·lusiona i desorienta perquè hi ha qui –com el matrimoni dels Estats Units (només respon ella, la Lori)– volia parlar del seu llibre, recuperar l’import de l’entrada –garantit pels empleats, com un matrimoni jove turc– o conèixer la Sagrada Família.
“He viatjat a Barcelona només per visitar aquest temple, admiro Gaudí. Quina decepció. Demà? Viatjo a Roma”, diu, molt desanimat, Ricky Jap, un compositor indonesi de 44 anys que viu a Holanda. Sembla un nen contrariat: tenia tanda per entrar a les set de la tarda i s’ha quedat a tres metres i uns minuts d’una de les il·lusions, sembla, de la seva vida. Està visiblement desolat i no m’atreveixo a dir-li que el temple sempre serà aquí.
Per a una guia ucraïnesa instal·lada a Salou des del 2004 – la Natàlia, demana que no citi la seva empresa–, la qüestió és què faran quan surtin del temple la dotzena de compatriotes d’un tour exclusiu. Visita d’un dia a Barcelona, d’aquestes que alguns prohoms del país gravarien o prohibirien, ximpleries que es diuen a l’agost, que havia d’acabar en l’espectacle lluminós i musical de les fonts de Montjuïc, cancel·lat ahir a la nit. “Sempre he pensat que aquest espectacle era un objectiu ideal per als terroristes. Mira que aquí els cossos policials han fet una bona feina... Els meus clients saben el que ha passat –són dos quarts de set de la tarda– i estan preocupats però no sorpresos. Potser anirem al parc de la Ciutadella o al Born”.
Amb la interrupció de les visites una hora abans de l’habitual, el barri tan freqüentat i turístic s’esllangueix.
– Mc Donald’s o KFC?
El dubte el planteja un pare de família a la seva parella i dos fills que miren, d’esquena al temple, a esquerra i dreta del carrer Provença.
Abaixa la persiana el quiosc de l’ ONCE de la cantonada amb Marina.
– Li queden cecs per avui?
– Ja ho crec...
M’emporto tres números (03941, 52693 i 43569). Jugar, suposo, és una manera de defensar la manera de viure occidental, la que ataquen els gihadistes que abominen del joc. Crec, també, que comprar loteria en dies assenyalats és una estupidesa però molt nostra. El venedor d’aquest quiosc explica que és un F-1 del sector perquè els turistes juguen molt però no al cupó, sinó al rasca i ho fan per un import més alt que els locals. “Ahir, just ahir, llegia al web Menéame alguna cosa sobre un possible atemptat a Barcelona”. Entro i surto corrents del web Menéame.
Ahir va ser un dia històric per a Barcelona: els turistes no maten Barcelona, moren per ella.
JOAQUIN LUNA
lavanguardia.com
