INDAGACIONS POSSIBLES

La frase diu - i en llatí - que l'àguila no caça mosques. Jo no sé si, realment, en caça o no. Però, posat que no en cace, queda per aclarir si això és cosa de desdeny o d'incapacitat. S., 6 gener

Algú va dir: 'És impossible que un assaig siga massa breu'. Potser, L'assaig perfecte seria aquell que constàs d'una sola paraula. De la paraula 'assaig', només, per exemple.  E., 13 agost

La guerra de Troia no deixa de ser estúpida pel fet d'haver estat cantada per Homer. Potser resulta més estúpida i tot, si bé es mira, a conseqüència d'això. S., 6 març

No convé incórrer en extremositats. Serà també un error de mètode, en els historiadors, negligir la importància dels nassos. El de Cleopatra o - ja metafòricament - el de Toynbee.  V., 20 març

Hi ha qui, a força de creure's poeta, acaba essent-ho, i  essent-ho de veres- Per exemple: Byron, Mallarmé, en part Rilke, potser Valéry...  S., 5 abril

Aquestes Indagacions Possibles de Joan Fuster del 1957, són extretes d'un llarg diari, no massa íntim en realitat, que Fuster porta d'ençà d'uns quants anys mig per conveniència mig per entreteniment mig per avorriment. Es tracta d'apunts inconnexos, variats, lleugers, que no tenen més pretensió que d'haver servit com a exercici meditador.

Explica Fuster: Més que el desig d'exposar uns punts de vista personals, probablement imprecisos, m'agradaria que s'hi veiés l'esquema d'unes indagacions possibles: perspectives, suggeriments i subratllats que encaminen al meu lector a preocupar-se d'allò que a mi m'ha preocupat.

S'ACOSTA NADAL (1979)

 Nota periodística completa de Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922 - 1992) a Qué y Dónde (17/23-XII-1979), guia setmanal d’espectacles i serveis on l'assagista i periodista publicava textos breus d’opinió que definia així: “No són papers genials, sinó d’anar per casa”. Els escrivia en valencià, amb referències a l’actualitat política i a la cultura catalana.

“Per Nadal, torrons”. Déu Nostre Senyor, vist l’error que havia estat la Creació com la conta l’Antic Testament, i li costà d’advertir-ho segles i segles, va decidir finalment enviar-nos el seu Fill per redimir-nos. Sembla que hi quedava clar que, per consumar-se aquesta redempció, el Fill de Déu havia de morir crucificat, i no solament això, sinó que havien de proliferar els capellans, els frares i les monges, i les inquisicions, i les Associacions de Pades de Familia. Com que, des d’un punt de vista tècnic, teològic, la qüestió entra en l’esfera dels “misteris”, serà preferible que la deixem estar... Però el Nadal és Nadal. És una festa heretada i de les bones: no l’hem de desdenyar per cap prejuí laïcista. “Per Nadal, torrons”. I cançons, i dinarots, i betlems per a les criatures, i el Messies de Händel al tocadiscos, i les estrenes familiars, i la palpitació lírica d’una religiositat perduda. Jo, que em dic agnòstic per no exagerar, soc partidari decidit de la perduració del Nadal. Els botiguers en són més que jo, és clar: ells s’ajuden amb aquestes jornades d’eufòria en el negoci. La gent necessita unes “festes” de tant en tant. L’excusa és secundària. ¿O és que el proletariado militante renunciarà a la paga del 18 de juliol, per més amargament feixista que siga la data? No senyora. I tant com no! Celebrem el Nadal com podríem celebrar les Saturnals. I que el Cardenal de Borriana —Voici l’enemi !—faça la seua homilia [es refereix al cardenal Vicent Enrique Tarancón (Borriana, 1907 - València, 1994), cap de fila en l’allunyament de l’església i el franquisme]. La recomanació plausible seria el no fer-li cas. Canteu, balleu, mengeu, emborratxeu-vos! “Jesús és nat. Al·leluia!” Forniqueu! Al·leluia, valencians! Al·leluia! [probable al·lusió irònica al poema musicat El rústic villancet, de Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brusel·les, 1970).] I oblideu-vos de l’Estatut i de les grotesques collonades de l’“autonomia”. “Per Nadal, torrons”.

Josep Maria Casasús Tria del catedràtic honorari de la UPF i membre de l'IEC - ARA.cat