La guerra de les Malvines, el 1982, va permetre a Margaret Thatcher superar la crisi de les vagues dels miners. Gràcies a l'excitació patriòtica que va recórrer el país com un llamp, va poder aixafar la revolta dels miners i llançar la primera gran marea privatitzadora d'una democràcia occidental. El 1999, l'atac de l'OTAN
contra Belgrad va permetre que més tard l'antiga Iugoslàvia fora pastura de ràpides privatitzacions, objectiu anterior a la pròpia guerra. L'economia no va ser en absolut l'única motivació que va desencadenar aquests conflictes, però en tots i cada un dels casos, un estat de xoc col·lectiu de primer ordre va ser el marc i l'avantsala per a la teràpia de xoc econòmica.
Els traumàtics episodis que «van preparar el terreny» no sempre han estat de caràcter obertament violent. en els anys vuitanta, a l'Amèrica Llatina i l'Àfrica, les crisis a causa dels deutes forçaven als països a «privatitzar-se o morir», com va dir un ex funcionari del FMI. Devorats per la hiperinflació, i massa endeutats com per negar-se a les exigències que venien de la mà dels préstecs estrangers, els governs acceptaven els «Tractaments de xoc» creient en la promesa que
els salvarien de majors desastres. A Àsia, la crisi financera de 1997 i 1998 -de conseqüències comparables a la Depressió de 1929- va abaixar els fums dels
denominats Tigres d'Àsia, obrint els seus mercats a la part que el New York Times va descriure com «la major liquidació per tancament del món ».
Molts d'aquests països eren democráctics, però les transformacions radicals que
van crear el «lliure mercat» no es van instaurar democràticament. Més aviat al contrari: tal com ho entenia Friedman, l'atmosfera de crisi a gran escala oferia els pretextos necessaris per desestimar els desitjos expressats pels votants i lliurar les regnes del país als «tecnòcrates» econòmics.
I a mi que aquesta terapia de xoc de la que parla Naomi Klein, no em digueu perquè ni em titlleu de malpensat, em remet a un tal M.Rajoy i la seva 'gestió del procés' i altres com 'l'ajuntament de Madrid'per tapar l'escandol de la Gürtel, que indiciariament ha confirmat la UDEF. Ai! no em feu cas, sóc molt mal pensat, però fixeu-vos que ni ahir ni avui els mitjans espanyols no en parlen del indiciari M.Rajoy com a perceptor de 300 mil euros de la cosa aquesta de la qual vostè em parla (la caixa B del PP) d'un tal Barcenas.
